Rafael Sánchez Ferlosio, el franctirador de la literatura espanyola

El caràcter agre no se li pot negar a Rafael Sánchez Ferlosio, mort aquest dilluns a Madrid als 91 anys. ¿Era mal humor o lucidesa? Difícil establir-ho, perquè el premi Cervantes va deixar de mirar la realitat amb una altra cosa que no fos la gamma més fosca dels tons més grisos. ‘Vendrán más años malos y nos harán más ciegos’, va titular un dels seus llibres d’aforismes més coneguts, tan amargs o més que els textos de Cioran. El seu vestit de superman va acabar sent el del rondinaire sota qui li agradava escudar-se perquè no s’entreveiés la seva faceta menys coneguda, l’afecte provat a la seva vella penya d’amics, a l’única filla que li quedava (un va morir poc després de néixer, i l’altra, amb 27 anys, de sida després d’haver-se infectat amb una xeringa), i també a la filla d’aquesta, la Laura, adoptada a la Xina (quan parlava de la seva neta se li il·luminava la cara i sortia un tendre Ferlosio mai vist), i a la seva dona, la segona, la Demetria, de qui no podia separar-se, hospitalitzada fa uns dies.

A aquest individu esquerp se’l considera el millor prosista de la llengua castellana. Una figura desmesurada, perquè s’ha de tenir un ego fenomenal i, alhora, estar molt segur de les teves opinions i de la teva vàlua per dirigir insultants pulles a les figures del poder, diguin-se Felipe González o Mariano Rajoy, o fins i tot per desdir-se, cosa que feia molt sovint, d’opinions que havia deixat anar amb absoluta contundència. Com a excel·lent polemista, era capaç de defensar una cosa i la contrària, una després de l’altra, si trobava nous arguments. De fet, ell no es va casar mai amb un partit polític i les seves opinions i pensaments solien ser utilitzats amb la mateixa fruïció tant per l’esquerra com per la dreta. 

Va ser ‘El Jarama’, la seva segona novel·la, la que el va descobrir per al gran públic amb un Premi Nadal el 1956. A partir d’aquell moment Sánchez Ferlosio, va ser, per a la seva pena, l’autor d’‘El Jarama’. Tampoc va ser aquest un motiu d’alegria, perquè va abominar d’aquesta novel·la mentre la seva fama no deixava de perseguir-lo, perquè la crítica es va entossudir a afirmar, amb tota la raó, que es tractava d’una fita de la novel·la realista espanyola –gairebé es podria parlar d’hiperrealisme– dels anys 50. Durant molts anys, esmentar ‘El Jarama’ era la pregunta amb què s’acabava l’entrevista per al periodista inadvertit. 

A la Itàlia feixista 

Rafael Sánchez Ferlosio va néixer a la Roma de Mussolini, el 1927, fill d’un membre fundador de la Falange, l’escriptor i periodista Rafael Sánchez Mazas, que per llavors era corresponsal allà de l’‘ABC’ –malgrat no compartir les idees del seu pare, sempre es va sentir molt vinculat a ell–, i de Liliana Ferlosio, filla d’un banquer del Vaticà. La saga també inclou el germà, el cantant Chicho Sánchez Ferlosio, que va servir no poques lletres a Javier Krahe, Joaquín Sabina i Alberto Pérez.

Nen de bé, aviat es va convertir en company de generació d’Ignacio Aldecoa, Jesús Fernández Santos i Carmen Martín Gaite, amb qui es va casar i durant 17 anys ella va ser el contrapès alegre al seu tarannà malastruc, la persona que li deixava les safates a la porta del despatx on escrivia i que les recollia, buides. Un Delibes malintencionat deia llavors que ‘Carmiña’ era una vídua molt especial, perquè “convivia amb un mort en vida”.  Abans d’‘El Jarama’ havia escrit una novel·leta fantasiosa amb lèxic cuidadíssim, ‘Industrias y hazañas de Alfanhuí’, que el seu pare li va publicar el 1951 i amb què passats els anys ufanejava d’haver descobert el realisme màgic, tot i que en realitat havia encunyat el realisme meravellós.

Notícies relacionades

Rafael Sánchez Ferlosio: "Tot és avorriment i vergonya"

"Els homes maten, la poli abat" i altres frases de Sánchez Ferlosio

A finals dels anys 50, Ferlosio va caure del cavall de la ficció a la qual només tornaria una vegada al llarg de la seva vida amb ‘El testimonio de Yarzof’ (1986). Va ser llavors quan, sumit en un prolongat silenci creatiu, ocult a la seva cova lluny de les camarilles literàries i fastiguejat del paper de l’intel·lectual a la caça del focus, es va posar a estudiar gramàtica i va néixer la seva obsessió per trobar la paraula precisa o la idea que il·luminés les seves extenuants discussions sobre tots els temes. Va seguir llavors el consell de Josep Pla, segons el qual si llegeixes ficció més enllà dels 40 ets un cretí. Ell, naturalment, no la llegia, dedicat per complet a l’assaig o als aforismes, que anomenava ‘derelictes’ (que en realitat són les restes dels barcos enfonsats) i que cristal·litzaria primer a ‘Vendrán más años malos y nos harán más ciegos’, que va obtenir el Premi Nacional d’Assaig el 1993. Ferlosio recollia puntualment les seves idees a les seves ja famoses llibretes negres convertides en el rebost primordial de la seva cuina literària. 

Va escriure obres com ‘Mientras no cambien los dioses nada ha cambiado’, ‘Campo de Marte’, ‘La homilía del ratón’, ‘Ensayos y artículos’ , ‘Esas Yndias equivocadas y malditas’, ‘Non Olet’ i ‘El alma y la vergüenza’, que després van formar part dels quatre volums d’‘Ensayos reunidos’, publicats per Debate. I més tard faria una reunió definitiva dels ‘derelictes’ a ‘Campo de retama’ el 2015. La seva consagració a nivell més popular va venir el 2004 amb el Cervantes i el 2009 va aconseguir el Nacional de les Lletres Espanyoles. Amb el premi major a la mà i la seva habitual cara de pocs amics celebrava llavors que el Cervantes li portés alguns lectors més, perquè la seva recepció sempre va ser uns quants però fervents ‘happy fews’.