Rafael Sánchez Ferlosio: "Tot és avorriment i vergonya"

En les últimes quatre dècades, el seu nom es va deixar veure poc als aparadors de ficció de les llibreries, però Rafael Sánchez Ferlosio (Roma, 1927) no va parar d’escriure durant aquest temps. Fonamentalment, de la seva ploma en van sortir opuscles i articles en què va sotmetre al seu implacable judici assumptes tan dispars com la lingüística, l’actualitat espanyola i la geopolítica mundial. L’editorial Debate porta ara a terme l’ímproba missió de reunir tots aquests assajos en una col·lecció el tercer volum de la qual, dedicat a la guerra i als conflictes internacionals, acaba de veure la llum. A Babel contra babel, el fuet del polemista torna a mostrar el seu nervi, tot i que ell confessa sentir-se tan allunyat d’aquelles penes com l’habitant d’un altre planeta.

–El 1980, data de l’article més antic d’aquest llibre, al món hi havia una cosa que es deia guerra freda. Avui aquella amenaça no existeix, ¿però diria que vivim en pau? 

–Seguim vivint en un estat de guerra, ¿és que no ho veu? ¡Els Caíns i els Abels són per tot arreu! El més destacat és que avui és més difícil que mai dir qui és Caín i qui és Abel, del costat de qui hem d’estar. Però, a més, tota unilateralitat és una regressió al punt zero de la moral: el de bons i dolents.

–¿No hem avançat gens? 

–Ni ho farem mentre el negoci de l’armament segueixi sent un dels més rendibles. Si un treu un coet, un altre s’inventa un escut contra aquest coet, i a continuació aquell altre treu un altre invent contra aquest escut. I així anem. La guerra és un motor econòmic imparable. Encara que prohibeixin el negoci de les armes, sempre hi haurà qui les vendrà d’amagat a algú, i aquest les vendrà a algú altre.

–En els seus escrits d’aquells anys, vostè retratava la guerra gairebé com un tret humà. ¿Segueix pensant que som presos de l’instint de la victòria? 

–És que forma part de nosaltres. Els grecs ja ho van veure fa 2.500 anys. Ells parlaven de l’agón i explicaven com l’antagonisme conduïa irremeiablement a la contesa. Li diria més: la guerra va engendrar el concepte de la dona objecte que avui seguim arrossegant. Ho pot veure en el rapte de les savines, un mite originari. Els vencedors es quedaven amb les propietats dels vençuts, que incloïen riqueses, possessions i dones, com un objecte més.

–Tants segles de civilització haurien d’haver servit per a alguna cosa. 

–Exactament, sí, ¿però qui sap on resideix l’estima dels humans? ¿En la seva humanitat? ¿En la seva animalitat? No sabem res. A la Dialéctica negativa, de Theodor W. Adorno, hi ha, sobre això, una pàgina decisiva, titulada, tal com convé, entre signes d’interrogació: ¿És contingent l’antagonisme? 

–Em pregunto com deu veure des d’aquí alguns conflictes bèl·lics dels quals parlava en aquells articles. Per exemple, la guerra de l’Iraq. 

–Allò va ser una gran mentida inventada per atacar un país. Segueixo pensant el mateix.

–¿I el Pròxim Orient? ¿Té cap solució? 

–No, mentre Israel segueixi sent l’estat número 51 dels EUA.

–Vostè va dedicar molts assajos a parlar del Vaticà. ¿Com recorda la figura de Joan Pau II? 

–Karol Wojtyla era un cas de vanitat escandalosa. Clamava al cel, mai he vist res igual. Recordo el dia que va reunir 20.000 mexicans a Puebla, tots de classe obrera, i els va cridar: «¡El treball no és una maledicció, és una benedicció!». ¡I la gent l’ovacionava! Aquell dia va fer un gran regal al liberalisme. ¿Com que el treball és una benedicció? ¿I en què va quedar la maledicció bíblica de guanyaràs el pa amb la suor del front?

–¿Com veu el Papa d’ara? 

–No estic segur que estigui a gust on és o que acabi dimitint. Joseph Ratzinger és el més intel·ligent de tots tres. Per alguna cosa se’n va anar.

–Donald Trump governarà als EUA. ¿Què li sembla? 

–Diu que crearà feina i posarà en marxa la productivitat del seu país. Fixi-s’hi, és un keynesià. Bé, també es deia que John Maynard Keynes s’havia inspirat en Miguel Primo de Rivera, que va llançar al carrer un milió de sous per recuperar l’economia durant la seva dictadura.

–Molts veuen Trump com una amenaça. ¿Vostè què n’opina? 

–Em fa por que acabi iniciant una guerra contra la Xina. Temo més tot el que pugui enredar al Pacífic que a l’Atlàntic.

–¿El preocupa el futur que es trobaran les pròximes generacions? 

–El món camina cap a la destrucció, així que imagini-s’ho. El capitalisme és un sistema que porta l’autodestrucció inscrita a l’interior. Només ha de veure com està l’atmosfera, l’aire que respirem. En la teoria de jocs, els de resultat zero són aquells en què tot el que es guanya per un costat es perd per l’altre. El capitalisme pertany a aquest tipus, és un joc de resultat zero. Si se segueix estenent, el seu final és l’autodestrucció, tornar al zero.

–¿És evitable aquest destí? 

–Em fa preguntes que no sé respondre, ho sento.

–¿Segueix al dia l’actualitat? 

–El mínim. Continuo llegint diaris, però no com abans. Ara em veig obligat a llegir amb una lupa de 80 diòptries i trigo molt, així que només miro els titulars i algunes notícies. Abans llegia sis diaris al dia. Ara, a casa n’entren dos o tres, com a màxim.

–¿S’espavila a internet? 

–No, jo d’aparells tecnològics no en faig servir. Porto sempre un mòbil penjat al coll per si em truca la família, però res més.

–¿I la literatura, la freqüenta? 

–La cultura és un instrument de control social. Avui, les seves màximes expressions són l’esport, el cine i la novel·la. El futbol i les novel·les són les formes de control social més eficaces que té ara mateix el sistema. Fa molt que no llegeixo novel·les. No m’interessen, no hi veig qualitat, és impossible tornar a trobar un Franz Kafka.

–Entenc que tampoc va gaire al cine. 

–Fa més de 30 anys que no trepitjo una sala. El cine va donar tot el que podia donar de si en el passat i ara és impossible veure una pel·lícula de qualitat. Des de Tiempos modernos de Charlot, crec que no s’ha tornat a fer una pel·lícula igual. A vegades n’intento veure alguna a la tele, però no puc, els arguments són insuportables, pur verí.

–¿Són símptomes dels temps que corren?

–No sé si són símptomes dels temps, o són els temps els que responen a aquests símptomes. Més aviat crec que són els símptomes els que manen, els que defineixen el temps.

–El desembre d’aquest any farà 90 anys. ¿Com ho afronta? 

–Amb normalitat, només és una xifra, a veure si hi arribo, tot i que a vegades dubto de si no convindria marxar abans.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

–¿Què l’il·lusiona ara mateix?

–Res en absolut. Tot és avorriment i vergonya.