'La invitación': el terror i la culpa

La vida i les misèries que comporta poden convertir-se en una font inesgotable d’horror. Els traumes, la insatisfacció i el fracàs poden generar monstres. Monstres reals que s’allunyen de l’element fantàstic per acostar-nos a l’abisme de la verdadera bogeria que pot habitar en una societat que intenta mantenir en el subsòl l’anomalia i que resulta voraç a l’hora d’assimilar el patiment humà.

A 'La invitación', la directora nord-americana Karyn Kusama ens endinsa en un univers conegut i quotidià, el d’una reunió d’antics amics que es retroben per anar furgant a poc a poc en les ferides del passat i anar construint al seu voltant una atmosfera viciada i enrarida disposada a explotar en qualsevol moment.

Notícies relacionades

'Julieta': Almodóvar i el melodrama reinventat

Karyn Kusama: "Les directores no tenim bones oportunitats a Hollywood"

'La invitación' és una pel·lícula que es cuina a foc lent. La seva naturalesa és profundament incòmoda i desassossegant i està plena de detalls imperceptibles que van configurant un espai suggestiu profundament pertorbador i malsà. L’elegància i la calma de la posada en escena van revelant al seu interior la llavor del dolor i la bogeria. 

Kusama sap jugar molt bé amb els elements que té entre mans per portar l’espectador fins gairebé els límits del trànsit experiencial dins de l’espai reduït i claustrofòbic en què bateguen tant la paranoia com el fanatisme. El dolor, la ràbia i la impossibilitat per afrontar la pèrdua seran els detonants perquè esclati la violència. Una violència esquinçadora que neix d’un sentiment de culpa. De la pèrdua de valors com a metàfora d’una societat malalta abocada al buit existencial.