Karyn Kusama: "Les directores no tenim bones oportunitats a Hollywood"

A 'La invitación', la pel·lícula guanyadora de l’últim festival de Sitges, la directora novaiorquesa Karyn Kusama dóna tota una lliçó de tensió. Parlem amb ella sobre motius personals, thrillers dels anys 70 i la dificultat de ser directora a Hollywood avui dia.

–Sol explicar les seves històries en un context de gènere, ja sigui ciència-ficció [Aeon Flux], terror [Jennifer’s body] o, en aquest cas, thriller. ¿El gènere és la manera més excitant d’abordar qüestions humanes? 

–El gènere té un gran potencial. Les emocions que associem a l’acció, el terror o el thriller, com sentir-se perseguit o no sentir-se com un mateix, són estats bàsics de l’ésser humà; tots ens hi podem identificar.

–Phil Hay, el seu marit, coescriu la pel·lícula. ¿Com va ser el procés? ¿De qui va ser la idea? 

–Phil i el seu col·laborador [Matt Manfredi, autors també del guió d’'Aeon Flux'] havien escrit el guió per dirigir-lo ells mateixos. Quan el vaig llegir em va encantar. La precisió, l’economia narrativa… Em van veure tan entusiasmada amb el text, que van decidir cedir-me’l.

–¿Quina diria que és la principal preocupació temàtica de La invitación? ¿L’autoengany?

–Per mi, el dol com a estat transformador. De la pèrdua en poden sorgir coses positives, però també altres de deformadores i perilloses. Jo també he sigut víctima de la pèrdua i, segons la meva opinió, aquesta dualitat mereixia ser explorada.

–En la pel·lícula juga amb la subjectivitat del protagonista. ¿Influència de 'Repulsió' de Roman Polanski? 

–Tant 'Repulsió' com la segona versió de 'La invasió dels ultracossos' van ser referències per als guionistes. Però jo mirava més cap a thrillers paranoides com 'Klute' i 'El último testigo', que abraçaven la foscor en el seu esquema visual. Les dues pel·lícules tenen estils fotogràfics molt misteriosos.

–La influència d’aquesta classe de thrillers dels anys 70 s’ha notat més els últims anys a la televisió, amb sèries com 'Rubicon (DEP)' i 'The americans'. 

–Segons el meu parer, 'The americans' és una de les millors coses que estan passant ara mateix per televisió. Se suposa que és un thriller d’espionatge, però també és 'Secrets d’un matrimoni'; una història sobre viure en parella i tot el que comporta. En les seves millors mostres, el gènere és una construcció, una casa, de la qual emergeixen temes interessants i personatges complexos.

–¿Què va passar entre 'Jennifer’s body' i 'La invitación'? ¿Per què ha trigat tant a dirigir una altra pel·lícula? 

–Després de la meva mala experiència amb 'Jennifer’s body', vaig decidir sortir del sistema d’estudis i fer pel·lícules més petites. Però el secret de Hollywood és que fer pel·lícules petites, ara mateix, és encara més difícil que fer pel·lícules grans. M’ha costat molts anys aconseguir trobar el finançament necessari.

–¿El fet de ser dona ha pogut influir en aquest llarg parèntesi? ¿Ha sentit la discriminació en la seva feina? 

–Estic promocionant la meva quarta pel·lícula en 16 anys. M’agradaria poder dir que és la vuitena. Sóc selectiva; no agafo el primer projecte que m’ofereixen. I a Hollywood hi ha oportunitats per a les dones, però no les bones: no ens arriben els guions bons, no se’ns anima a ser ambicioses… Per treballar hem de conformar-nos. Els directors homes fan pel·lícules sense parar, encara que tinguin un gran fracàs. A les dones se les castiga.

–A vegades, sense tornar a dirigir mai, com Elaine May després del fracàs d’'Ishtar'. 

–Així és. És frustrant. Podríem oferir tantes coses si es confiés una mica més en el nostre treball...

–El seu pròxim projecte és una pel·lícula d’episodis de terror, 'XX', íntegrament dirigida per dones. Bé.

Notícies relacionades

'La invitación': el terror i la culpa

Sitges corona 'The invitation'

–¡Sí! Són quatre històries. Ja n’hi ha dues d’acabades, inclosa la meva, que està en la línia de 'La llavor del diable'. 

.