'Julieta': Almodóvar i el melodrama reinventat

Ningú com Pedro Almodóvar i Todd Haynes per a, en l’actualitat, reinventar i sedimentar el melodrama clàssic. De Haynes en vam tenir un esplèndid exemple fa unes setmanes amb l’estrena de 'Carol'. Anys abans, a 'Lluny del cel', va realitzar una modèlica mixtura argumental i tonal entre el classicisme de Douglas Sirk ('Solo el cielo lo sabe') i la radicalitat de R. W. Fassbinder ('Todos nos llamamos Alí'): diferència de classe, homosexualitat, racisme i reivindicació femenina.

Almodóvar va invocar d’una tacada 'Opening night' de John Cassavetes i la clàssica 'Tot sobre Eva' a 'Todo sobre mi madre', ha seguit també les ensenyances de Sirk en el 'melo' i ara, amb 'Julieta', se situa en el fructífer terreny del melodrama hollywoodià dels anys 30 i 40 centrat en personatges femenins i conflictes generacionals, el denominat 'woman’s film' que donaria pas al 'woman’s alone' (dones solitàries), tan arrelat igualment en Edward Hopper, un referent pictòric d’Almodóvar i Haynes.

El model de 'Julieta' rastreja títols com 'Stella Dallas', de King Vidor, i 'Alma en suplicio', de Michael Curtiz, centrats en l’enfrontament entre una mare que ho dóna tot per la seva filla i una filla que s’aprofita de la mare. Almodóvar i Haynes, inseparables una altra vegada: el segon va fer amb la minisèrie 'Mildred Pierce' una modèlica recreació d’'Alma en suplicio'.

APARENÇA MÉS SÒBRIA

Però tot és extremadament lliure en Almodóvar, tant els possibles referents cinematogràfics com l’adaptació dels tres relats d’Alice Munro que agafa de base. Prodigiosa en el to dramàtic, tant en el més contingut com en el més histriònic, Julieta és molt almodovariana però a la vegada diferent de 'Los abrazos rotos, Volver, Hable con ella' i 'Todo sobre mi madre'. D’aparença més sòbria, deixa molt espai per a la invenció còmica i fins i tot el pla oníric: les belles imatges inicials del tren de nit i el cérvol a la neu.

Són dos segments, els que concerneixen a Julieta jove i Julieta adulta, Adriana Ugarte & Emma Suárez. El relat va i ve, però no són dues parts equidistants o una reguera de records: l’equilibri, l’harmonia dramàtica, és superior aquí que en altres obres del director i per això mateix no hi ha fissures tot i algun aspecte menys treballat, com el que afecta el personatge de Dario Grandinetti.

MARES I FILLES

Notícies relacionades

'La invitación': el terror i la culpa

La IA és massa simpàtica

En un pla gairebé de Bergman, la cara d’Ugarte es converteix en la de Suárez. El dolor pel que es va perdre quan era jove es converteix en patiment pel que també s’ha perdut en la maduresa. Julieta intenta superar una pèrdua especialment dolorosa, una distància impossible de reduir, mentre Almodóvar ens parla de la dificultat de relacionar-se que hi ha entre mares i filles, sobretot quan un abisme incert s’ha obert entre les dues.

Pel mig, pescadors que surten a la mar en plena tempesta, artistes reunides en un estudi davant l’oceà, l’estranya fotografia de Jean-Claude Larrieu en interiors (les escenes al tren i dins d’un cotxe tenen una il·luminació i color que ens situen en un pla no realista molt bonic) i dues interpretacions molt bones d’una actriu que entreveu altres registres, Ugarte, i una altra que torna, sigil·losa, als seus millors moments, Suárez.