UNA ICONA DE LA MEMÒRIA DELS CAMPS NAZIS

Primo Levi, el químic d'Auschwitz

Un llibre reuneix escrits, cartes, articles i testimonis inèdits de l'autor de 'Si això és un home', supervivent de l'Holocaust i referent de la literatura concentracionària

icoy2562828 an undated archive photograph shows auschwitz ii b160105162417

icoy2562828 an undated archive photograph shows auschwitz ii b160105162417 / KATARINA STOLTZ

4
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Havia passat una dècada des que les tropes russes havien alliberat el camp de concentració d’Auschwitz, on Primo Levi, químic de família jueva, va sobreviure des de la seva deportació –el 26 febrer de 1944– fins al 27 gener de 1945. L’autor de Si això és un home, referent de la literatura concentracionària, va escriure el 1955: «No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres ens mantenim en silenci, ¿qui parlarà? No pas els autors i els seus còmplices. Sense el nostre testimoni, en un futur no gaire llunyà les gestes de la bestialitat nazi, per la seva pròpia magnitud, podrien acabar relegades entre les llegendes. Parlar, per tant, és necessari». I ho va fer, fins que es va suïcidar, amb 67 anys, llançant-se pel forat de l’escala de casa seva. Así fue Auschwitz. Testimonios 1945-1986 (Península) reuneix aquest  text i d’altres, records i reflexions –mai publicats en llibre i inèdits en castellà–, inclosos en cartes (com la que va respondre a la filla d’un feixista que volia saber la veritat), informes, articles, discursos i declaracions en processos contra criminals nazis, com Eichmann i Hösse.

Si això és un home (crònica testimonial de l’horror viscut, escrit entre 1945 i 1947), La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986), títols que conformen la seva Trilogia d’Auschwitz (que acaba de recuperar també Península en castellà), tenien voluntat i estil literari, però els escrits recopilats ara revelen un Primo Levi (Torí, Itàlia, 1919-1987) precís, analític i atent a la dada, gens retòric.

Com el text en què va detallar per al fiscal alemany del cas contra l’excoronel de les SS Friedrich Bosshammer, el 1971, una llista de 76 presoners dels 95 que amb ell van arribar a Auschwitz i van ser declarats aptes per al treball (la resta del comboi, 555 homes, dones i nens, entre ells la seva dona, Iolanda, van ser enviats de seguida a les cambres de gas). D’aquests 76, Levi marca amb un cercle i lletres els que van sobreviure, els que van morir en les seleccions, per malaltia, en la marxa de la mort a Buchenwald i Mauthausen el gener de 1945… 

VIL ENGANY A LES DUTXES / Les paraules de Levi, juntament amb les del cirurgià i també supervivent Leonardo de Benedetti, retronen en l’informe sobre l’organització higienicosanitària de Monowitz (camp satèl·lit d’Auschwitz), que les tropes russes els van demanar al cap de poc temps de ser alliberats. Després de ser detingut per col·laborar amb la resistència, descriu com van arribar al camp en vagons de bestiar, molts amb maletes plenes a vessar perquè «van caure en la trampa» d’un oficial alemany que, pensant en l’espoli, els va suggerir, «com qui dóna un consell desinteressat i afectuós», que portessin roba gruixuda per al fred, com ara abrics de pell, i «amb un petit somriure benèvol i picant irònic l’ullet», diners i joies, perquè els serien útils. També descriu el vil engany als qui anaven a morir a les dutxes. «Renteu-vos bé, perquè la netedat és salut», «¡no estalvieu el sabó!», «¡no oblideu aquí les tovalloles!», es llegia en rètols a les parets. 

Levi descriu l’amuntegament, els «milers de xinxes i puces», les malalties infeccioses, la insalubritat, les dutxes, «el menjar, de quantitat insuficient i qualitat deplorable», el treball forçat… I afegeix, amb un macabre humor: que els sifilítics i tuberculosos «eren enviats sense vacil·lar a les cambres de gas de Birkenau i eliminats. ¡No es pot negar que es tractava d’un mètode profilàctic radical!».

També es refereix a un tema tabú, el dels presos obligats a treballar a les cambres de gas i als crematoris, amb nou forns amb capacitat «per a 2.000 cadàvers al dia». «Vivien aïllats, acuradament segregats de tot contacte amb altres presos o amb el món exterior. Les seves robes desprenien una olor nauseabunda; sempre estaven molt bruts i tenien un aspecte absolutament salvatge, com d’autèntiques bèsties ferotges. Eren escollits entre els pitjors criminals condemnats per greus delictes de sang». 

Notícies relacionades

GANES DE VIURE / Malgrat tots els horrors descrits, el 1961 apunta: «I, amb tot i això,  Monowitz era un bon camp, ho dic sense ironia. A Monowitz l’esperança de vida mitjana era de tres mesos perquè era un arbeitslager, un camp de treball i no un camp d’extermini pròpiament dit. A Chelmno, Sobibor, Treblinka, Majdanek, l’esperança de vida mitjana era d’una o dues setmanes. Si d’aquests no se’n parla és perquè no hi ha ni un sol jueu que hagi tornat d’aquests  camps per explicar la seva història».

A Levi li van tatuar el número 174489: «Em va marcar, però no em va prendre les ganes de viure. Al contrari, me les va augmentar, perquè ha conferit un propòsit a la meva vida, el d’aportar testimoni, de manera que no torni a passar res de semblant mai més».