Alemanya se'n riu de Hitler

El pes de la història és una difícil càrrega moral per als alemanys. La barbàrie provocada per l'imperi nazi d'Adolf Hitler va marcar un abans i un després en l'era contemporània i va tacar Alemanya per sempre. Des d'aleshores, el país ha suportat aquesta pesada llosa sense girar-s'hi d'esquena, sinó acceptant el seu passat i reflexionant sobre les seves conseqüències. Aquest exercici de memòria arriba ara a un nou episodi amb l'estrena del film Er ist wieder da (Ha tornat), on s'especula sobre el retorn del führer als carrers alemanys.

La pel·lícula, adaptació del popular best-seller de Timur Vermes, és una sàtira política carregada d'humor negre en què Hitler es desperta enmig d'una Alemanya pacífica i democràtica i intenta tornar a la política iniciant una carrera com a còmic. Aquest inversemblant argument, que s'ha convertit en un fenomen al país, reflecteix la capacitat d'assimilació de la història per part de la societat germànica, a anys llum d'altres països amb passats dictatorials.

Filmat amb un estil gamberro i ferotge semblant al Borat del còmic Sacha Baron Cohen, la pel·lícula ironitza sobre com Alemanya ha après a gestionar la imatge de Hitler, el seu cabdill més sanguinari, fins a poder arribar a riure-se'n. En alguns moments es veu seguidors de la selecció alemanya seguint els partits del Mundial del Brasil, fent-se selfies amb el führer i alçant el braç, en una clara mostra de broma, un gest terminantment prohibit. Encara que hi ha moments en què es retrata algun ciutadà que comparteix l'ideal xenòfob hitlerià, la pel·lícula se centra a explotar la imatge del dictador i desposseir-la del seu tabú.

Escrutini de la barbàrie

L'escriptor jueu Primo Levi va dir que «després d'Auschwitz no és possible escriure poesia». Lluny d'amagar el cap, Alemanya ha lidiat amb la seva culpabilitat moral durant més de 70 anys i l'ha combatut obrint la barbàrie nazi a un constant escrutini i debat públic. Assajos, exposicions en museus, estudis, llibres, pel·lícules… Les expressions artístiques i científiques han reflexionat sobre el passat alemany actuant com un antídot contra el dolor. Encara que la història no es pot canviar, Alemanya ha après a assimilar-la amb maduresa, una cosa de la qual ara s'enorgulleix. El seu cas queda lluny de l'Alzheimer institucional que pateixen països com Espanya, que ostenta el penós rècord de ser el segon país del món després de Cambodja on hi ha més fosses comunes amb desapareguts i on hooligans de la dictadura com la Falange encara es passegen pels carrers sense cap mena d'escrúpol.

La revisió del passat ha sigut una constant tan present que fins i tot existeix un terme específic per denominar-ho, Vergangenheitsbewältigung, que no té traducció. «Alemanya és un país amb una profunda acceptació per debatre i criticar la seva història», recorda el professor Carsten Koschmieder, especialista en moviments d'ultradreta de l'Institut de Ciències Polítiques Otto Suhr. Tot i així va ser un procés lent i complex. No va ser fins al 1985 que el president federal Richard von Weizsäcker es va referir al dia de la capitulació nazi com el «dia de l'alliberament».

Malgrat haver-hi tota mena d'activitats que evoquen el passat, el cine ha sigut un gran aparador de reflexió pública. A la gran pantalla, Alemanya ha analitzat amb serietat i rigor el curs de la història contemporània i la seva convulsa experiència amb l'autoritarisme. El país ha donat a llum a grans obres que van des dels últims dies del nazisme que retrata El hundimiento (2004) fins a l'espionatge a Berlín est a La vida dels altres (2006), passant per experiments sociològics sobre les dictadures com L'onada (2008). En un pla més còmic, Goodbye Lenin (2003) també va abordar astutament la transició viscuda per milers d'alemanys.

«La banalitat del mal»

En els últims anys, l'esforç per escrutar cada racó de la memòria encara ha sigut més gran. El cine no ha sigut l'únic a revisitar l'horror nazi. El 2013, la cadena pública ZDT va emetre la polèmica encara que prestigiosa sèrie Unsere mütter, unsere väter (Les nostres mares, els nostres pares), on s'explorava el costat humà dels que van combatre amb el Reich. «És un exercici de valentia històrica on es mostra l'altre costat de les trinxeres», remarca Aureli González, escriptor i col·laborador de la revista digital Serielizados. Aquesta visió controvertida i poc ortodoxa va mostrar que els que van participar del deliri en pro d'una Europa ària també van ser persones amb sentiments humans,

i va donar ales a una relativització de les atrocitats que no s'ha permès a les escoles. Això, segons González, també professor de Filosofia, evoca el que la pensadora política alemanya Hannah Arendt va encunyar com la «banalitat del mal» per referir-se a aquells que van complir ordres sota un sistema monstruós sense cap reflexió sobre els seus actes.

Notícies relacionades

Cinc flaixos de la (des)memòria espanyola

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

«L'antiga Alemanya soviètica i els seus símbols no estan tan clars com el capítol del nazisme», recorda l'investigador i sociòleg Carlos Gomes. Una de les figures més controvertides és la del mateix Lenin, de qui encara es conserven quatre monuments a Berlín i vuit estàtues a l'est del país. Gomes va iniciar el projecte Lenin is still around on s'analitzen els rastres d'aquest històric personatge i els ressons que la ideologia de la RDA en segueix projectant actualment. «La difusió del passat crea una consciència col·lectiva per rebutjar que es repeteixin les violacions als drets humans», conclou.

La culpabilitat d'Alemanya no s'esvairà mai, el pes de la història recordarà sempre als germànics el que van arribar a perpetrar els seus familiars. Però, malgrat tot, tindran el consol d'haver trobat en la memòria i en el seu reconeixement el millor aliat per combatre la barbàrie i aprendre dels seus errors. I això ja suposa un avanç significatiu.