Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

El fotògraf Sebastião Salgado (Aimorés, Minas Gerais, Brasil, 1944), l’ull que gairebé tot ho va veure, el gran retratista de la bellesa salvatge i majestuosa de la natura, va morir ahir als 81 anys, segons va informar l’Institut Terra, que va ser fundat pel brasiler. De l’Antàrtida a Sibèria i de Ruanda a les Galápagos per tornar sempre, una i altra vegada, a aquesta Amazònia de rius voladors i encant sobrenatural, Salgado va immortalitzar durant cinc dècades el millor i el pitjor del planeta. "Va ser més que un dels millors fotògrafs del nostre temps", va voler recordar l’Institut Terra en un comunicat.

El seu estil, inconfusible, va unir sempre bellesa, compromís i dedicació. Va escalar muntanyes a Alaska, va recórrer àrides planícies a Etiòpia i va cartografiar els contorns del planeta sempre a la recerca de la fotografia perfecta. Del blanc i negre impactant i colpidor. "La fotografia que faig és el meu punt de vista. És la meva ideologia, tota l’herència que he tingut en la meva vida, que ha creat una forma estètica i una forma política. No puc dir que sigui objectiva, és profundament subjectiva. Així és la fotografia", assegurava en una entrevista recent per resumir el corpus ideològic d’una feina que era també, o sobretot, una manera de ser al món.

Autodidacta, a finals de l’any passat va ser a Barcelona per presentar AMAZÔNIA, una monumental exposició amb aproximadament 200 fotografies que atrapaven en tota la seva immensitat l’ecosistema amazònic: de la serra Imeri a les Anavilhanas i d’allà a les pluges torrencials. De fons, sempre, la denúncia de l’explotació forestal i la necessitat de protegir un dels paisatges més bonics del planeta dels envits del canvi climàtic. "Un país com el Brasil, amb un desenvolupament econòmic molt fort, ha de tenir un gran respecte per la seva història", defensava.

Salgado, que tenia també la nacionalitat francesa, va publicar en revistes llegendàries com ara Life i Time i va rebre guardons com el Príncep d’Astúries de les Arts i el Premi Internacional de la Fundació Hasselblad. El 2014, el cineasta Wim Wenders va immortalitzar en La sal de la Terra les seves incursions en llocs recòndits i extrems del planeta com el Cercle Polar Àrtic i Papua Nova Guinea. D’allà va sorgir també el seu llibre Génesis, una carta d’amor al planeta. "Jo era part de tot un sistema viu: mineral, vegetal, animal...", reflexionava llavors.

Autèntica passió

Notícies relacionades

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

Kelly Reichardt s’esborra de la lluita per la Palma d’Or

Nascut el 8 de febrer del 1944, es va criar juntament amb set germanes, va cursar estudis de Dret i Economia i el 1969 va viatjar a París fugint de la dictadura al Brasil, al costat de la que seria la seva companya de vida, Lelia Wanick. Va provar amb l’Organització Internacional del Cafè, però no va trigar a trobar en la fotografia la seva autèntica passió, com va explicar en les seves memòries De mi tierra a la Tierra. La seva mirada penetrant i blavosa va trobar lloc en la totpoderosa agència Magnum, en la qual va ingressar el 1979. A la casa de Cartier-Bresson i Robert Cappa va fer història al fotografiar, 76 fotos en 60 segons, l’intent d’assassinat de Ronald Reagan a Washington D. C. el 1981, però el seu desacord amb la històrica firma va ser llegendari: el 1994 se’n va anar per fundar la seva pròpia agència, Amazonas Images, i el comiat no va poder ser més agre. "Me’n vaig anar més o menys com un bandit que abandona la màfia", recordaria.

Amb Otras Américas, publicat el 1984, va retratar els pobles indígenes i va començar a aconseguir fama i projecció internacional: ja tenia la mà a punt per retratar la duresa i la dignitat de les vides espremudes a la cuneta. "Estètica de la misèria", ho anomenarien alguns. Susan Sontag, per exemple, li va criticar la comercialització i embelliment del drama humà, però Salgado va continuar igual, recorrent el món amb la càmera al coll i publicant llibres com Éxodos i Génesis, pedres angulars del seu treball.