Javier Pérez Andújar «Aquí falta humor, cintura i altura de mires»

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià, 1965) va començar la seva carrera literària l'any 2002 amb Catalanes todos, una visió esbojarrada de les 15 visites de Franco a Catalunya. Al cap de 12 anys l'ha reescrit a fons, fins a convertir-la en una novel·la plena de jocs de paraules i d'humor esperpèntic sobre els catalans de Franco

-el coix que suplica poder afusellar al Camp de la Bota, el supervivent d'una txeca que desenvolupa una repugnant perversió relacionada amb els urinaris, la viuda d'excombatent reconvertida en pujolista-, que acaben afegint-se a la manifestació per l'Estatut del 1977 i mirant amb distància els seus néts  a la Via Catalana. I, de propina, La dimisión, un vodevil amb Suárez i el Rei com a protagonistes. Però, en els últims dies, Pérez Andújar no ha estat només d'actualitat pel seu llibre.

-Ha rebut per totes bandes arran del seu article sobre els sindicats i Òmnium, en què identificava aquesta entitat amb l'oligarquia local.

-Ja. Vaig llegir la rèplica de Culla, però no estic d'acord amb la seva argumentació. Vaig dir que eren descendents dels representants de l'oligarquia, ni tan sols que ho fossin. L'article es va llegir amb molts prejudicis. S'ha donat per sobreentès una cosa que mai he dit, que estic en contra del procés. A mi ni em va ni em ve. Hi ha gent a qui entenc, i mai els faria la traveta perquè no hi arribessin. Però jo sentimentalment tinc dret a no estar-hi involucrat,  només faltaria. Em fa por no el que la gent vol, sinó la gent que s'ha posat a treballar. No entenen que si no estàs amb ells no vol dir que hi estiguis en contra. Jo estic només amb mi.

-Però a Twitter hi va haver sang...

-Respecte al soroll de les xarxes socials: no els faig cas perquè les faig servir i sé de què van. En realitat no representen el que passa de veritat al carrer. Escriure al Twitter és com quan anaves al bar del teu barri o al bar de la facultat i algú, que podia ser un brillant estudiant, escrivia una grolleria a la porta del lavabo. Twitter són les clavegueres de la persona, però no les clavegueres de la vida, perquè la vida és més neta. Que, amb la falta de compromís que dóna l'anonimat, la gent es llanci a dir segons quines coses no té més rellevància.

-¿Però l'oligarquia de veritat no són més aviat els empresaris que fan lobby per les terceres vies o...?

-I la foto de Ciutadans al Círculo Ecuestre… És un discurs molt matisable. Per això és un debat, perquè hi ha molts punts de vista per contrastar. Hi ha moltes oligarquies en cada estrat social, però tendeixen a ser-ho absolutament, i ara hi ha una lluita entre oligarquies. Aquest és el meu punt de vista. Però la gent s'ha acostumat a respondre desacreditant, insultant personalment, en lloc de portar el diàleg més lluny. Jo parlava de dos símbols que s'atribueixen cada un la puresa. Els sindicats, la proletària; Òmnium, la de cert catalanisme. I s'atribueixen per extensió a tota la classe obrera i a tot el catalanisme. Si fiques el dit a la llaga de la seva suposada puresa, és normal que es regirin. Però aquesta és la funció de l'escriptor, posar els dits a la llaga.

-Parlem del llibre. ¿Per què el reescriu, i com l'ha modificat?

-El reescric per respecte al meu lector. El meu editor em va proposar recuperar aquesta novel·la, que ara semblava oportuna. I he volgut que sigui oportuna però no oportunista. Per això no vaig voler sortir per Sant Jordi i vaig decidir reescriure'l, però sent més fidel al llibre que al que sóc jo ara. En 12 anys he après i l'he reescrit de diàlegs, de profunditat psicològica dels personatges, amb 100 folis afegits, però no n'he tocat l'estructura. El que jo volia era treure un llibre d'humor sobre el tema. Per relativitzar. Perquè s'està fent tot d'una manera tan desaforada que et pot fer por o riure, i a mi em fa riure. Crec que aquí falta cintura, humor, joc net, altitud de mires, generositat i bona disposició, i sobra victimisme.

-Parlant de la via, de la manifestació del milió i del 26 de gener de 1939. Un personatge diu que la gent va als llocs perquè vol viure la seva època. ¿Val per als tres casos?

-Aquesta és exactament la intenció de la frase. La gent surt al carrer perquè vol viure el seu temps. L'època sensibilitza la gent i la gent fa l'època. Això no vol dir que siguin titelles, al contrari. Si la gent surt en massa per defensar una opció és perquè sent que ho ha de fer. Em puc separar d'ella i descriure-la. Però jo no la jutjo.

-¿No troba una satisfacció una mica sàdica anar reproduint, a partir de notes de societat, els cognoms de les grans famílies de l'alta societat dels anys 50, perquè vegem d'on ve segons qui?

-Hi ha una mica de sadisme, val. Vaig comprar la col·lecció dels anys 40 i 50 d'Hola i vaig començar a fullejar-les. Aquest és l'origen de la novel·la. Però són la decoració.

-Apareixen els Vidal-Quadras, Salisachs, Trías, Milà, Godó, Sentís, Suqué, Mateu, Rivière… Hi ha més cognoms d'aquests en l'àmbit diguem unionista o a la CiU menys sobiranista que a la Via Catalana, ¿no?

-En 12 anys, des que el vaig escriure, les coses han canviat. Llavors el procés no existia, i ara el territori polític s'ha redistribuït. Ara són els descendents de descendents. I no els podem negar la catalanitat.

-Bé, aquí això dels vuit cognoms no funciona així…

-A mi em pregunten, o més aviat ho donen per fet, si sóc xarnego. Jo em sentia d'aquí, normal. A la gent l'analitzo econòmicament, sé la pasta que tenen, a què la dediquen i com els va a la vida. Per aquí, sí. No m'he sentit identitari de res, ni de ser de Sant Adrià. La geografia la pots qüestionar intel·lectualment, però és més difícil ser més lliure del teu origen social, econòmic. Contra això has de lluitar. Per això mai m'he sentit ni xarnego ni català. I espanyol… a la mili vaig veure l'essència del patriotisme i em va quedar clar que no seria patriota mai.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

-Però diu que sobretot ha volgut escriure un llibre d'humor.

-Sí, i seguit d'una comèdia. Vas furgant i vas veient qui ets. Una capa lírica, poètica, i escrius Los príncipes valientes, vas més avall i treus la teva vena política, però segueixes furgant i quan arribes a l'essència, t'adones que t'encantava riure: Jardiel, els germans Marx, Tamariz, Abbott i Costello. La meva última capa freàtica és l'humor. Vull treure l'humorista que porto a dins. M'encanta provocar, sóc un pallasso en tota regla.