Richard Hamilton, l'artista total

Richard Hamilton és un artista infinit. Sí, va viure llargs anys -va morir als 89 el 2011- i va tenir molt temps per donar via lliure al seu immens talent, però, per explicar-nos la seva ingent producció, cal considerar també la personalitat laboriosa, inquieta i creativa del pare britànic del pop art. Si a això, a més, hi afegim que acostumava a guardar-ho tot no és estrany que el Museu Reina Sofia, a l'hora d'organitzar una retrospectiva sobre la seva figura -que es presentarà a Madrid entre el 24 de juny i el 13 d'octubre-, s'hagi trobat amb una enorme quantitat de material, entre el qual ha seleccionat 270 peces representatives del seu geni. Una part d'aquestes obres, 160, s'exhibeixen fins al 26 de maig a la Tate Modern de Londres. I ahir, en un dia típicament londinenc, gris, fred i plujós, es van presentar a la premsa.

L'exposició del Reina Sofia, que englobarà més de 60 anys de la vida de Hamilton, serà la més ambiciosa que s'haurà fet mai al voltant de l'artista. I es dóna la circumstància que ell mateix es va implicar en la mostra. A principis del 2010 va viatjar a Madrid per posar-ne els pilars.

Hamilton va morir sense veure-la, o sigui que, en certa manera, l'antològica -els comissaris són Vicente Todolí i Paul Schimmel- es podria llegir com la gran obra pòstuma d'aquest influent creador dotat d'una il·limitada curiositat, compromès amb la seva època, crític contra els excessos del consumisme i activista de les causes justes, que va arribar a vestir de cowboy Tony Blair, a manera de protesta per la guerra del Golf, i va carregar contra les polítiques antisocials de Margaret Thatcher. «Un artista molt popular, però amb una obra molt complexa», segons l'opinió de Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofia.

Els que viatgin a Londres abans de l'estiu tenen, doncs, l'oportunitat de disfrutar de l'avançament de l'exposició de Madrid, patrocinada per la Fundació Abertis. Un avanç que permet contemplar la versatilitat d'un artista que, sent un meravellós pintor, va explorar les possibilitats artístiques del disseny, la publicitat, la fotografia, la tecnologia, l'arquitectura i l'audiovisual. I que inclou obres importants com una còpia de l'arxifamós fotomuntatge Què és el que fa les cases d'avui tan diferents, tan atractives (l'original pertany al Kunsthalle de Tübingen i no acortuma a sortir d'allà), que es va poder veure per primer cop el 1956 i que és considerat el manifest fundacional del pop art.

El visitant de la Tate -i del Reina Sofia d'aquí uns mesos- podrà observar, de manera cronològica, altres obres clau de la sensibilitat creativa d'aquest «pintor amb ànima d'enginyer» per a qui «tan important com el resultat de l'obra era el procés pel qual hi arribava», en paraules de Todolí. Això explica la seva afició per les sèries. És el cas de Swingeing London 67, on el seu marxant, Robert Fraser, i Mick Jagger apareixen emmanillats esquivant els flaixos dels paparazzis després de ser detinguts en una batuda antidroga. I el White album, portada en blanc del disc dels Beatles del 1968, en la qual l'artista es va situar als antípodes del colorit collage de Peter Blake per a Sgt Pepper's.

Hamilton es movia bé en els cercles artístics, una pràctica que va enriquir la seva obra. I l'exposició posa encertadament el focus en aquest aspecte. Un exemple d'això és la sèrie Polaroid portraits (Retrats Polaroid). Conté les instantànies que li van fer els seus col·legues artistes -entre ells, Francis Bacon, Claes Oldenburg, Andy Warhol, Paul McCartney, Jasper Johns i fins i tot Ferran Adrià, que el reverenciava i el tenia com un client molt especial del Bulli- des de la primera, que li va fer Roy Lichtenstein, als anys 60, fins gairebé el final dels seus dies.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

COL·LABORACIÓ AMB DUCHAMP / En el capítol de col·laboracions mereix una menció -i la Tate hi dedica una sala- la que va mantenir amb el seu gran mestre i amic Marcel Duchamp, amb l'aquiescència del qual va reconstruir Le grand verre. Compartia amb ell la fascinació per les coses oposades -la sèrie Shit and flowers (Merda i flors) n'és un exemple- i va ser Duchamp qui li va descobrir Cadaqués, on es va comprar una casa als anys 60.

Reconegut com a pioner de la instal·lació en l'art contemporani, la mostra certifica aquesta condició amb l'exhibició de cinc peces de gran envergadura (tres a la Tate i dues a l'ICA). Són Lobby (1985-1987); an Exhibit (Un objecte d'exposició, 1957); This is tomorrow (Això és demà, 1956); Man, machine and motion (Home, màquina i moviment, 1955), i Growth and form (Creixement i forma, 1951). Aquesta última, que obre l'exposició, es veu per primera vegada. La mostra tanca com va acabar Hamilton: amb la seva última obra, datada el 9 de setembre del 2011, quatre dies abans de morir. És un tríptic inspirat en L'obra mestra desconeguda de Balzac. Un commovedor colofó final.