Un moribund amb futur incert

En cada una de les dues últimes crisis de l'economia espanyola (1991/95 i 2007/13), el deteriorament del nivell d'ocupació (amb mínims relatius el 1992/93 i 2012/13 respectivament) ha impulsat el debat sobre la sostenibilitat del sistema de pensions espanyol, i no els falta raó. Al ser un sistema de repartiment, la caiguda dels contribuents (empleats), associada a les depressions profundes, es tradueix immediatament en caiguda dels ingressos de la Seguretat Social, cosa que porta a posar en qüestió la sostenibilitat del sistema de pensions. De la primera crisi ens va salvar l'inusitat creixement de l'ocupació observat de 1995 al 2007 i la brutal (per als estàndards internacionals) arribada d'immigrants. En aquesta segona crisi, encara estem esperant el mannà que salvi el sistema de la fallida o, almenys, d'un dèficit crònic.

Aquesta crisi ens ha deixat, fins i tot impulsats per una certa creació d'ocupació en els últims anys (encara que, lamentablement, de baixa qualitat) i protegits per la il·lusió d'un fons de reserva màgic (a un pas d'esgotar-se), un dur llegat, ja que el sistema presenta un dèficit (probablement estructural) del voltant de 15.000 milions d'euros o 1,5% del PIB. I això malgrat que entre 1985 i el 2015 hi ha hagut cinc processos de reforma (encara que, per ser completament sincer, l'últim, la reforma del 2011/13, no es completarà plenament fins al 2027), tres d'ells substancials o molt substancials, en un intent de salvar el, si no finat, sí moribund.

I dic moribund perquè la supervivència autònoma d'un bon sistema de repartiment necessita una demografia solvent, dotada d'un creixement de la població (jove) robust, absent de la societat espanyola en els últims 30 anys. En aquest període les úniques fonts de creixement de la població han sigut la longevitat (bona per a la societat i dolenta per al sistema de pensions) i el miracle de l'onada immigratòria de fa 15 anys. Aquesta és potser l'única gran veritat sobre l'evolució del sistema de repartiment espanyol. La resta de solucions (creixement de la productivitat, anul·lació del límit de la contribució màxima, o nova onada d'immigració) són càbales i esperances que difícilment es podran complir en algun moment (o que, si ho fan, només serà transitòriament) i que, per tant, no poden ser elements d'una solució substantiva dels problemes del sistema de pensions espanyol.

Opcions a triar

En definitiva, un problema important de solució difícil o molt difícil. Tot i així, hi ha diverses alternatives de solució per les quals es pot optar. Depenent de l'opció escollida, el sistema es configurarà d'una manera o una altra, substancialment diferent, i les implicacions sobre els individus i sobre l'economia en general seran així mateix diferents.

Una possibilitat, que ha sortit a la palestra recurrentment, és la de mantenir la generositat del sistema i finançar les pensions (primer les de viudetat i després probablement la resta) amb impostos generals. Aquesta solució, certament factible, té diverses implicacions que haurien de pesar en el debat. La primera és que es pot perdre l'element d'assegurament familiar, amb conseqüències difícilment calculables sobre la formació, la supervivència i la dimensió de les famílies. La segona és que, al dependre de pressupostos generals, es pot perdre la contributivitat, cosa que facilitaria un eventual trànsit a un sistema eminentment assistencial. Per últim, finançar habitualment amb impostos generals les pensions en una societat envellida, donat el poder de negociació (vot) de les persones grans, pot fer perdre el nord al sistema, sostraient recursos d'usos alternatius (educació, sanitat, polítiques socials), i això finalment pot coartar el creixement.

Adaptar-se a les disponibilitats

Una altra possibilitat, potser menys fàcil o vendible, seria, sent realistes, la de configurar un sistema de pensions on les prestacions s'adapten a les disponibilitats, en una societat en què els individus viuen molts, molts anys, aviat més de 100 en una fracció significativa. Per aconseguir aquest objectiu, de moment n'hi hauria prou amb aprofundir en la reforma del 2011/13 (en què, a part d'augmentar l'edat de jubilació, es van introduir els factors de revaloració, que limita el creixement de l'estoc de pensions, i sostenibilitat, que les ajusta als recursos disponibles), facilitant el trànsit d'un sistema de prestació definida a un sistema de contribució definida. És a dir, passar d'un sistema on l'individu sap exactament que li tocarà Y si contribueix X, a un sistema on si contribueix X no té certesa sobre quant li tocarà (encara que pugui anticipar una expectativa).

Per a gairebé tothom resulta obvi que l'ajust de les prestacions a les disponibilitats implica de moment (i fins al pròxim miracle) una caiguda significativa del poder adquisitiu de les prestacions a mitjà termini, entre el 20 i el 40%, depenent de l'individu i les seves circumstàncies. Llavors, ¿què podem suggerir per alleujar l'esperada retallada?

Pensió i treball

Desafortunadament, no hi ha receptes màgiques per resoldre aquest problema. Com a màxim, podem suggerir accions perquè els individus puguin compensar parcialment l'esperada caiguda d'ingressos. El primer suggeriment que es pot fer és el de reconèixer que, donat que vivim molt més i en millors condicions de salut (la capacitat de treball en bona salut ha augmentat notablement en els últims 30 anys), potser hauríem de permetre la compatibilització plena de pensió i treball, en les millors condicions possibles, a aquells individus que vulguin i puguin. Òbviament, per a aquells que no estiguin en bona salut el sistema hauria de garantir (almenys) un mínim suficient. Això, davant la molt probable caiguda del poder adquisitiu que s'acosta, afegiria un element d'assegurament addicional, sobretot per a aquells que no es poden permetre (és a dir, una àmplia majoria) un bon pla de pensions.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Així mateix seria important, imitant el que ja s'ha provat en els països més avançats d'Europa, que es potenciessin els plans de pensions ocupacionals (és a dir, lligats a l'ocupació, plenament transportables entre llocs de treball), que tant contribueixen a les pensions dels treballadors al nord d'Europa.

Òbviament hi ha altres solucions possibles. L'única condició és que, al considerar-les, s'ha de ser plenament conscient de les seves limitacions i fortaleses. És a dir, ens hem de plantejar que quan garantim un cert nivell de renda a les persones grans, és probable que estiguem (o no) limitant els recursos disponibles per a altres sectors de la població. Sens dubte un problema difícil, sobre el qual val la pena reflexionar amb atenció. No obstant, ¿estem realment preparats per a això?