Loquillo enterra vells greuges

Quan, fa 30 anys, Loquillo va publicar el seu primer àlbum d’adaptacions poètiques La vida por delante, l’aventura tenia aspecte de bifurcació audaç, fins i tot provocadora, a la seva trajectòria entregada al rock’n’roll. Passat el temps, tot ha acabat confluint i, ahir, al seu (molt tardà) debut al Liceu (Festival Mil·lenni), vam veure el Loco fonent-se amb el text literari, sense donar l’esquena a l’essència rockera, en el que potser és el seu personatge definitiu i total. Es tractava de reviure aquests 30 años de transgresiones (el nou llibre-disc antològic) i amb un Boig vestint robes una mica diferents: impressionant banda de rock, sí, amb violoncel i preparada (de vegades) per a la textura acústica, de guitarra i acordió. Poesies que, amb la seva veu i el seu gest, van brillar com si haguessin sigut escrites especialment per a ell, com el cas de la definitòria La vida que yo veo, text de Bernardo Atxaga.

El concert va recórrer a una presència molt rock al tram inicial, a compte de Transgresiones (Benedetti), Historia de dos ciudades(Dickens) o Los gatos lo sabrán (Pavese), amb Loquillo assenyalant a l’infinit amb l’índex i asseient-se i somrient complagut amb les guitarrades de la banda. Un gir recollit va arribar amb No volveré a ser joven (Gil de Biedma), envoltada en un blanc i negre brel·lià. "Tenia 33 anys i simplement la interpretava", va recordar. "És un poema que es canta millor a aquesta edat, als meus 63". D’allà a Brillar y brillar, la primera ofrena que li va brindar Gabriel Sopeña.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Potser no ho sembla, però Loquillo és un sentimental i aquest primer Liceu es prestava a mirar enrere fins a les seves penes al club Tabú, allà cap al 78. "A la Rambla, 33. Hi ha 290 metres entre el Tabú i el Liceu. He trigat 46 anys a fer aquest recorregut". Temps de frases solemnes, quan va al·ludir a tants artistes pop que avui freqüenten aquest escenari: "Jo soc de Barcelona i sé el que significa tocar aquí". A la platea, Sabino Méndez, vell enemic íntim, aplaudint dempeus.

Loquillo va lluir com trofeus els seus assalts a Brassens-Ibáñez (La mala reputación) Brel (Con elegancia) i Cash (El hombre de negro). I les seves cites amb la poesia contemporània de Luis Alberto de Cuenca. Material que ha cultivat duran aquests 30 anys, va remarcar, sense haver rebut cap ajuda de conselleries, ni ministeris, ni de l’Institut Cervantes. "I per això puc dir el que vulgui, on vulgui i en el moment que vulgui".