‘Kind of kindness’, la botifarra de Lanthimos

Kinds of kindness no només li farà perdre molts dels seguidors que va guanyar amb les seves dues pel·lícules anteriors, sinó que li farà guanyarà nous detractors. Hi haurà els que la defineixin com l’obra d’un malalt, i el que firma a dalt és la prova que estar d’acord amb ells no és incompatible amb el fet de considerar-la salvatgement divertida.

El film suposa el retrobament de Lanthimos amb el guionista Efthimis Filippou, i de fet funciona a tall de compendi de temes abordats a les quatre pel·lícules –Canino (2009), Alps (2011), Llagosta (2015) i The killing of a sacred deer (2017)– que tots dos van escriure a mitges anteriorment: mons molt tancats i reglamentats segons normes tan fèrries com absurdes, facsímils d’éssers estimats i personatges de comportaments desposseïts de tot rastre d’emotivitat.

Es compon de tres relats interpretats pels mateixos actors –entre ells Emma Stone, recent Oscar per Pobres criaturas– però independents entre si. En el seu transcurs assistim a mutilacions, assassinats, violacions i actes de canibalisme que, diguem-ne, Lanthimos converteix amb gran habilitat en vehicle per a la comèdia negríssima. Però el més admirable de Kinds of kindness és el que té de botifarra del director als que van donar per fet que l’èxit massiu havia mitigat el seu afany per incomodar. No esperin veure-la en cap llista de candidatures a premis en els pròxims mesos.

Schrader i la mortalitat

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

Durant el rodatge d’El mestre jardiner (2022), Paul Schrader va sentir que no podia respirar i va donar per fet que perdria la vida; i per això té sentit que el seu següent llargmetratge, gràcies al qual ara aspira a la Palma d’Or –ja va competir en aquest festival gràcies a Mishima (1985) i Patty Hearst (1988)– tingui la mortalitat com a assumpte central. Tot i que potser la veritable intenció del veterà director i guionista al rodar Oh, Canada fos menys la introspecció que retre homenatge al seu amic l’escriptor Russell Banks, que va morir l’any passat víctima del càncer tan sols uns mesos després de publicar la novel·la homònima en què la pel·lícula es basa. En qualsevol cas, és obvi que es tracta d’una obra molt personal, i això fa que resulti especialment decebedora la falta de convicció amb què es parla d’alguns d’assumptes que vertebren tota la seva obra: l’angoixa existencial, la culpa i la redempció.

La protagonitza un documentalista greument malalt que, sabedor que se li acaba el temps, decideix asseure’s davant la càmera d’un dels seus deixebles per explicar la història de la seva vida i, més concretament, per confessar secrets que l’han turmentat des de la seva joventut. D’encarnar el personatge se n’encarrega Richard Gere, que ja va treballar al costat de Schrader a American gigolo (1980). A partir d’aquesta premissa, la pel·lícula proposa una reflexió sobre els capritxosos mecanismes de la memòria i l’efecte devastador que la seva pèrdua causa, recorrent per a això a una estructura narrativa basada en salts ràpids i constants entre el temps present i diferents temps passats. I tot i que sobre el paper el mètode és un intent adequat de reflectir el funcionament de la ment, a la pràctica els constants salts temporals priven Schrader de la capacitat per generar tensió dramàtica. Com a resultat Oh, Canada acaba sent una pel·lícula fúnebre no tant perquè parli de la mort sinó perquè amb prou feines dona senyals de vida al fer-ho.