Fraret i fum

Vaig viatjar a Islàndia sense sort. Vaig voler provar una cuina única, àrtica, radical, i vaig trobar plats mediocres (i algun, d’immenjable). Segur que hi ha llocs on brillen –en aquesta època, fins a la mitjanit– xefs fins o, almenys, amb sentit comú. O és possible que hi hagi massa foodies disposats a maquillar els viatges i explicar vivències estèrils com si fossin experiències definitives. Segons qui llegeixis sembla com si a Reykjavík es cuinés la següent revolució a foc de volcà. Barbes rosses i tatuatges tèrbols: bons ingredients per a algun congrés visionari. Dos sopars i un dinar. Ens van garantir que Sushi Samba (res a veure amb l’original de Londres) era in i tenien raó: intranscendent. Els rotllets de salmó convidaven a sortir nedant. El fraret havia sigut fumat amb querosè. L’únic decent va ser la minihamburguesa de ren: me n’hauria menjat fins i tot les banyes. Va ser pitjor Kolabrautin, allotjat a l’edifici Harpa, l’òpera. Bacallà ofegat en poma dolça i un be amb tant de nervi que encara el porto enganxat al queixal (i, en canvi, el coll guisat estava perfecte). A Reykjavík passa alguna cosa, però ¿què?