Bastant acceptable

Vosaltres sou molt joves i no ho recordareu, però a l’anunci de la marxa de Xavi se li van atribuir propietats màgiques. Cada nit, quan estava cansat, em posava la roda de premsa de l’entrenador del Barcelona, la de després dels cinc gols del Vila-real, i se’m passava el mal d’esquena. Se’m passaven tots els mals. La dimissió en diferit va provocar la pujada dels mercats internacionals, la curació de malalties incurables i la mutació d’un equip perdedor en una màquina intractable. La jugada mestra de l’entrenador era el millor per a la societat, per al Barça i per als seus jugadors. O potser no. Potser era el millor per a Xavi Hernández.

Ningú sap millor que Xavi la importància del temps en un club gran. En un club com el Barcelona, el que passi no és tan important com trobar la manera de sobreviure-hi fins a l’oportunitat següent. Fins que no te n’has anat no has perdut i el que passi no és tan important com la història que després s’expliqui, una vegada guanyis. Aquest curs, Xavi no ha guanyat títols, però ha guanyat una cosa potser més valuosa: temps. Una quarta temporada per davant. El que sol passar en un club així i en una Lliga així és que sempre guanyes, si aguantes prou.

A més, hi insisteixo, el que passi de debò no és tan important. En l’imaginari col·lectiu s’instal·len suposades certeses que mai es van produir, però calen com veritats. Aposto que l’aficionat mitjà atorga a Xavi un paper capital a la Champions de Rijkaard i Ronaldinho, tot i que no jugués ni un partit des de principis de novembre, al lesionar-se. No obstant, de l’estrepitosa caiguda d’aquell equip, malgrat jugar tots els partits i malgrat jugar més que mai, mai en va ser responsable. Per debutar en l’elit als 18 anys has de ser molt bo, però cal ser encara millor per sobreviure a un cabàs de crisis, sempre indemne, sense jugar una final de Champions fins a complir els 29.

En el futbol, negar la realitat, fugir de la coherència, abraçar excuses grolleres i tirar endavant és un mecanisme de defensa legítim i una fórmula d’èxit bastant acceptable. El Xavi jugador va ser hàbil des del principi i es va donar l’oportunitat, i va ser encara més hàbil en la victòria per instaurar el seu relat a la vitrina de les veritats populars, oficials i incontestables. Ara, el Xavi entrenador opta a repetir el ball.

Notícies relacionades

Un Pogacar irreductible torna a guanyar en el Dauphiné

Dyego, jugador del Barça de futbol sala: "S’ha de treure la part romàntica de l’esport quan ets a la pista"

D’un gran te n’han de fer fora, perquè mai se sap. Potser hi irromp un Messi amb el 10 i un Guardiola amb la pissarra i anys després viatgen a Qatar i t’anomenen oracle per entrevistar-te. Admiro profundament aquesta capacitat per salvar-se. Admiro aquesta capacitat per ser una clau de les victòries, però no de les derrotes, passi el que passi. Ben aviat tornarà a dir que el Barça és el club més difícil, i ningú recordarà el que avui sembla unànime. O potser algú recorda el ridícul revengisme, en l’enèsima derrapada en sala de premsa després de guanyar el Nàpols.

Ara resulta que els mateixos jugadors que van donar el millor de si després de saber que l’entrenador se n’anava van realitzar "un dels millors entrenaments de la temporada" després de conèixer que es quedava. Són les noves propietats. El Xavi entrenador és encara una incògnita que de moment s’assegura un altre viatge. L’altre Xavi resulta poc amable.