El viatge constant d'Albert Casals

A Albert Casalsmolts el recordaran com aquell noi de cabell blavós querecorria el món en cadira de rodes, sense gastar diners, buscant-se la vida i vivint mil aventures. Però ell és molt més que això i la seva història va més enllà del relat d’un viatger. És el resum d’un joc en el qual, més que guanyar, busca jugar una bonica partida. Ara, als seus 28 anys publica el seu tercer llibre: Els mons on a mi m’agrada viure (Edicions 62).

Assegut al banc d’un parc del barri barceloní de Sant Andreu, explica que li agrada parlar amb els mitjans igual que li agrada conversar amb aquells que li pregunten sobre com viatjar sense diners o com ocupar. “El que em cansa més és tot el que no és parlar, com les fotos o que em maquillin per a la televisió”, admet. 

A causa d’una leucèmia que va patir quan era petit, va perdre la mobilitat de les seves cames i va en cadira de rodes des d’aleshores. Els seus dos llibres de viatges han captivat la gent, entre altres qüestions, per la impressionant mobilitat que ha demostrat el jove al recórrer mig món amb facilitat admirable. Però amb aquest últim ha volgut canviar l’eix temàtic: “Més enllà dels viatges, en els últims sis o set anys hi ha hagut moltes coses que hem començat a fer de manera diferent. Comencem a qüestionar conceptes occidentals com la propietat privada i la monogàmia. Volia compartir la meva vida en comunitat i les respostes que hem anat trobant sobre com volem fer les coses", explica.

Nòmades i sedentaris

Respecte a la manera en la qual viu cada un, no pensa que hi hagi una opció “correcta o incorrecta”, ja que per a ell la qüestió és “allunyar-se de qualsevol tipus de judici”. Tampoc creu que trobar un estil de vida diferenciat del que s’associa amb occident sigui un assumpte merament geogràfic. Segons la seva opinió, "les diferències culturals més fortes que hi ha són les que tenen a veure amb l’accés a la monocultura occidental, que és la predominant al voltant del món. Si tu et trobes amb un poble sense internet ni electricitat, veuràs que la manera en què conceben la realitat és diferent". No obstant, explica que la veritable distinció és entre les comunitats nòmades i sedentàries. “Quan ets nòmada, el que més sentit té per sobreviure és compartir, incondicionalment”. 

Aquesta idea de “comunitat” que tot ho comparteix la va experimentar en latribu dels daiaki, més recentment, en la dels boiximans. Tot i que tampoc s’allunya gaire de la realitat que ell viu al costat dels que al llibre anomenanakames(paraula japonesa que no té una traducció exacta al nostre idioma però que s’aproxima al concepte d’”amics”). L’Albert explica que avui dia busquen allunyar-se de qualsevol etiqueta que defineixi i encapsuli la relació que tinguin entre ells, ja que qualsevol és benvingut a formar part de la seva comunitat sense que hagi de qüestionar-se si realment hi pertany o no. 

Molts dels individus que es van interessar per una vida així no van fer el pas, cosa que l’Albert atribueix al repte d’"aprendre a comunicar-se i parlar-ho tot constantment" ja que venim d’un món en el qual "les transaccions estan marcades per números i lògica". Remarca que igualment hi ha cada vegada més tribus i comunitats alternatives a l’estil de vida del sistema capitalista. Pensa que la qüestió no és lluitar contra el capitalisme, que en el fons es tracta tan sols d’un concepte, sinó a aconseguir més diversitat i evitar una tendència homogeneïtzadora quant a com ens gestionem com a col·lectiu. 

També troba un rastre d’homogeneïtat en vincles afectius de poliamor que, malgrat ser alternatius, contenen els mateixos esquemes de la relació de parella tradicional que tanta influència ha tingut històricament. "Per a mi l’amor no té res a veure amb tenir alguna cosa, té a veure amb apreciar la bellesa d’un procés de transformació". 

Ara i en el futur

Notícies relacionades

Albert Casals: «El meu pare em va ensenyar la llibertat per viure viatjant»

A la venda la mansió de luxe on va viure un exjugador del Barça a Gavà: espectacular i exclusiva

Avui, l’Albert viu en una casa ocupada a Sant Fost de Campcentelles juntament amb alguns dels seus antics nakames. També l’acompanyen noves persones, gent que ve i que va, però que sempre és benvinguda a formar part de la comunitat que estan construint. El que espera veure'l 'aburgesat’ en el futur pot esperar assegut, ja que pensa que, a mesura que passa el temps, cada vegada se li fa més tènue la influència del sistema i de l’extern. Això implica, per descomptat, que continua prescindint dels diners. Prova d’això és que dona els ingressos que genera el llibre a oenagés de confiança. 

“Jo no penso que he trobat un estil de vida que m’agradi, perquè justament la manera en la qual visc és no estar segur mai de res”. Això diu quant al seu temps present que, com moltes coses en la vida de l’Albert, no es basa en l’estabilitat, sinó en la transformació.