Albert Casals: «El meu pare em va ensenyar la llibertat per viure viatjant»

A Albert Casals se'l coneix per viatger. Per ser jove, molt jove, per conèixer més de 80 països i per haver fet tots els seus viatges en cadira de rodes, i a més amb pocs diners. Pels dos llibres que ha escrit, potser, per la pel·lícula sobre el seu viatge a Nova Zelanda (Món petit), i, des de fa uns dies, per haver estat declarat Viatger de l'Any per la Societat Geogràfica Espanyola. Molts com ell diuen que viatjar és una manera d'entendre la vida. Però l'Albert és diferent, és al revés: és la seva manera d'entendre la vida el que el porta a viatjar.

-Tinc entès que el va influir el seu pare.

-En certa manera, sí. El meu pare va ser qui em va educar durant els quatre anys que vaig passar en un hospital, entre els 5 i els 9 anys. No em llegia, perquè jo llegia per mi mateix, però parlàvem de tot. La seva idea era que jo fos tan lliure com fos possible per pensar per mi mateix. El meu pare em va ensenyar la llibertat per fer realitat el somni de viatjar, però que el meu somni fos viatjar, això ho van determinar altres coses.

-¿Quines coses?

-Tintín, Les mil i una nits, El senyor dels anells… Videojocs com Final fantasy o Illusion of time. Si res ha de ser citat com a influent en la meva decisió de viatjar són els llibres de fantasia i els videojocs que vaig tenir de petit.

-Se sobreposa a la dificultat d'anar en cadira de rodes. ¿Mai s'ho ha pensat dos cops?

-Mai. Des de sempre m'he enfilat a arbres, he escalat muntanyes… La meva discapacitat és afortunada perquè tinc equilibri i força de cintura en amunt, de manera que puc pujar la cadira escales amunt i avall, arrossegar-me, escalar… Mai m'he plantejat que la discapacitat m'impedís moure'm per tot arreu, perquè senzillament no pot. A l'illa de Santorini, en el meu primer viatge, amb 15 anys, vaig pujar 588 esglaons per mi mateix. He viatjat en la part posterior de camions, he escalat per grues i bastides…

-El primer viatge, ¿on va anar?

-Aquí al costat: França, Itàlia i Grècia. Un Interrail de 30 dies amb 100 euros a la butxaca. Als 30 dies se'm van acabar els 100 euros i va caducar l'Interrail, però seguien les ganes de viatjar. Vaig veure que havia de canviar d'estratègia i vaig aprendre a fer autoestop, vaig començar a dormir en parcs, en platges... i vaig descobrir que no necessitava diners per viatjar. Aquell moment, al comprendre que podia viure la resta de la meva vida viatjant i mai necessitaria diners per fer-ho, va ser un dels més feliços.

-¿Ha estat en perill, ha passat por?

-Bé, hi ha hagut situacions complicades. Quan em vaig quedar atrapat en un castell abandonat a Escòcia, a l'hivern, i gairebé em congelo, o quan em vaig despertar en una platja de Tailàndia amb un huracà en època de monsons, o quan vaig caure a l'aigua en una tempesta entre Colòmbia i Panamà, o quan la picada d'un insecte em va fer una reacció al·lèrgica a Indonèsia. Els pitjors ensurts han sigut aquests, crec.

-¿Per què viatja?

-Ah, la gran pregunta. Doncs perquè viatjar em permet alliberar-me d'idees i prejudicis. Perquè, al veure el món a través del prisma d'una altra cultura, aconsegueixes alliberar-te en certa manera de la teva. Al conviure amb una tribu on els nens tenen cinc mares i cinc pares, al passar una setmana amb indígenes que no coneixen els diners, al seure en una taula on seria de mala educació no fer rots després de dinar, et vas adonant que les idees són relatives, i vas guanyant el coneixement necessari per escollir per tu mateix com viure. Aquesta és la verdadera raó per la qual viatjo.

Notícies relacionades

Catalunya prepara un potent dispositiu per viure de manera massiva l’històric eclipsi total del 2026

El principal acusat també va pagar a un nen per tenir sexe

-¿Alguna persona que hagi conegut viatjant l'ha commogut especialment?

-Nou de cada deu vegades no aprenc d'una cultura com a tal, sinó d'una persona en particular que ja ha pensat per si mateixa i ha trobat les seves pròpies solucions als dilemes de la vida: són aquestes persones, per sobre de tot, el que justifica viatjar.