Un país de tenora, flabiol i tamborí

Des de Madrid, el partit en el Govern està disposat a fer desaparèixer, amb el vistiplau de Ciutadans, la connivència dels socialistes i la indiferència europea, qualsevol molest signe de catalanitat. Encara, després de 40 anys llargs de democràcia, per a molts espanyols, l'existència de Catalunya, amb la seva llengua i la seva idiosincràsia, és sentida com una anomalia històrica, com quelcom que no hi hauria de ser. I és que des que els socialistes, amb Felipe González al capdavant, van pujar al poder ara ja fa molts anys, no s'ha fet cap mena de pedagogia al respecte, ans tot al contrari.

Avui estan arremetent, amb el 155 a la mà, contra el sistema educatiu, contra la immersió lingüística, ja fa dècades que hi treballen. Ara, com a novetat, els llibres de les nostres escoles sembla que hauran de passar per la censura castellana-espanyola. Tot allò que no els agradi serà considerat, sens dubte, com a mitjà d'adoctrinament, o com a error històric perquè ja se sap, la història és la seva; nosaltres no en tenim.

Si ja hi havia un 'país de pandereta', aviat, si les coses segueixen així, n'hi haurà també un altre. Un país de 'tenora, flabiol i tamborí'. Què contents que es posaran ciutadans, populars i també molts socialistes. A la fi hauran aconseguit entaforar la catalanitat en l'àmbit del folklore, i la nostra llengua reduir-la la llar, al grup d'amics –si no parlen massa alt- i, potser, a les tertúlies de cafè, sempre que no s'hi parli d'independència, per a ells, sedició. Ja des de fa temps em pregunto, i encara ningú no m'ha respost, on són la llibertat ideològica -capítol II, article 16 de la Constitució- i el respecte i la protecció que parla la Carta Magna en relació a les 'altres' llengües de l'Estat.