La humillació a Espanya per la qual no hi va haver manifestació

A Islàndia molta gent manifestant van assolir la dimissió del seu primer ministre per la corrupció destapada pels ‘Papers de Panamà; a França hi ha gent que porta temps manifestant-se (els ‘armilles grogues’) contra les polítiques governamentals neoliberals. I aquí, per parafernàlia, futbol i teleporqueria, plogui o troni, la gent surt al carrer sense excusa (més ‘important’ allò que no dóna de menjar ni paga factures, inofensiu pels poders econòmics i governs que desvien l’atenció dels problemes reals). 

Fa un temps hi hagué una concentració de gent al centre de Madrid per ‘salvar’ qualsevol dels dos finalistes del concurs ‘Gran Hermano VIP’, Carlos Lozano i Laura Matamoros (filla de Kiko Matamoros, del programa de safareig ‘Sálvame’); o gent capaç d’estar fins la matinada per esbroncar a jugadors quan perden un partit de futbol, etcètera. I amb el judici pel ‘procés’ independentista gent dels dos bàndols sortirà al carrer, amb tot el dret, respecte, la innegable situació anòmala que viu el país, i part de raó que pot tenir cadascun d’aquests bàndols. 

La primera manifestació, de caire unionista, el diumenge 10 de febrer, amb tot el dret. No obstant, quan parlen 'd’humiliació a Espanya', cal destacar la seva absència i preguntar on eren (i són) davant 'la humiliació d’Espanya' amb temes com la venda de la sobirania nacional als interessos de les oligarquies economico-financeres, el desmantellament industrial, les retallades socials, la pèrdua de drets laborals, el recolzament de guerres rapinyaires, la destrucció del patrimoni natural i cultural nacional, la liquidació de fronteres, etcètera. 

El mateix pels sectors independentistes catalans que, també amb tot el seu dret, es manifestaran. No obstant, bastants d’ells estaven callats durant les excessives retallades socials i laborals a casa nostra, quant no defensant-les o justificant-les. Qüestió de ‘prioritats’.