"A les empreses no hi ha protocols que vetllin per la prevenció de la salut mental"

En moltes empreses, l’abús de poder no sempre ve de dalt sinó de càrrecs intermedis que operen amb impunitat. Sovint amb trets narcisistes o psicopàtics, actuen amb fredor i calculen a qui atacar: generalment, el treballador més eficient, responsable i compromès. La seva estratègia consisteix a destruir emocionalment l’altre per consolidar el seu propi lloc.

Aquest abús sistemàtic no és visible als informes anuals ni surt als PowerPoint de Recursos Humans, però genera efectes devastadors. El més greu i estès: el 'burn out', reconegut per l’OMS com a fenomen associat a l’estrès crònic laboral. Però en comptes d’abordar-lo, les empreses l’oculten, el disfressen o directament el neguen. Parlar-ne és tabú.

Mentrestant, milers de professionals pateixen en silenci, arraconats per l’esgotament mental, la tristesa, la pèrdua d’autoestima o fins i tot l’ansietat severa. Molts acaben marxant, sentint-se culpables o dèbils. Però no ho són. Són víctimes d’un entorn tòxic i permissiu.

Els agressors no pateixen conseqüències. Al contrari: sovint són premiats o blindats. L’empresa ho permet. I l’Administració hi gira la cara. No hi ha protocols reals, ni inspeccions serioses, ni cap cultura preventiva que protegeixi la salut mental dels treballadors.

Aquest silenci institucional és còmplice. La salut mental laboral hauria de ser un dret garantit i protegit, no un privilegi per als qui no molesten. Trencar aquest silenci és un deure col·lectiu. Aquesta situació genera un cost econòmic i social elevadíssim.

Segons dades de l’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball, l’estrès laboral afecta un de cada quatre treballadors. L’impacte es tradueix en baixes mèdiques, pèrdua de productivitat i, sobretot, en vides malmeses. I davant d’això, el sistema calla. Però nosaltres no podem permetre’ns seguir callant.