Philippe Meirieu: «Als joves radicalitzats l'escola ha d'oferir-los esperança»

Ha passat per Barcelona una de les principals autoritats en ciències de l’educació, el francès Philippe Meirieu, autor d’una ingent obra sobre pedagogia que inclou l’acabada de publicar a Catalunya ‘Educar després dels atemptats’ (Rosa Sensat). Escrita després dels atemptats gihadistes perpetrats a França el 2015, el text es basa en la premissa que és impossible saber si l’educació pot evitar que es tornin a produir atemptats com aquests. “Però cal treballar com si pogués –explica–. Com si la resposta a aquesta pregunta fos afirmativa”. Una reflexió necessària quan es compleixen 10 mesos dels atacs a Barcelona i Cambrils.

–Em sembla que el títol ja és eloqüent. Suggereix que els atemptats marquen un abans i un després en l’educació.

–Sí, és clar. El títol està inspirat en una conferència de T. W. Adorno, ‘Educar després d’Auschwitz’, en què el filòsof alemany es preguntava si a través de l’educació es podia evitar que tornés a ocórrer la barbàrie.

–¿I què responia?

–Això. Que no ho sabia, però que calia fer com si es pogués.

–Digui’m, ¿com va reaccionar el sistema educatiu francès després dels atemptats?

–Per explicar-li això cal tenir en compte una cosa important. A França hi va haver dos atemptats i dues reaccions diferents. L’escola va voler reaccionar després de l’atemptat de ‘Charlie Hebdo’ i es va demanar a tots els establiments que guardessin un minut de silenci. Aquest minut de silenci va causar problemes en alguns centres perquè no tots els alumnes estaven disposats a seguir-lo.

–¿No hi estaven d’acord?

–No. Alguns consideraven que França no tenia dret a imposar la seva ideologia a la joventut, sobretot a la joventut musulmana. Altres, que ‘Charlie Hebdo’ havia trepitjat la religió i que els periodistes mereixien la seva sort. Hi va haver molta reflexió a França sobre aquest rebuig.

–¿I la segona reacció?

–La reacció als atemptats de novembre va ser molt diferent, perquè va tocar la joventut a través de la sala Bataclan i a través de les terrasses parisenques: va tocar els joves que havien rebutjat el dol per ‘Charlie Hebdo’ i que sentien que haurien pogut ser al Bataclan o a les terrasses. L’estat de xoc va ser molt diferent.

–¿Això va abonar la tasca dels educadors?

–És clar. Els atemptats van ocórrer un divendres i la ministra d’educació va demanar als professors que el mateix dilluns fessin reflexionar els alumnes sobre el que havia passat. Van tenir poc temps per preparar-ho.

–¿Com es prepara una cosa així?

–El ministeri va posar a l’abast dels professors i alumnes una sèrie de textos i eines. Jo mateix vaig escriure un petit text la mateixa nit dels atemptats que va ser molt utilitzat pels professors. Calia parlar-ne, però a partir d’alguna cosa que permetés comprendre i posar distància amb l’emoció immediata.

–L’expressió de les emocions...

–L’expressió en brut de les emocions és una cosa que no té a veure amb la missió de l’escola. I de tota manera, expressar de forma espontània els sentiments era una cosa molt difícil en aquells moments, el xoc era molt present en els esperits. Els professors sabien que no podien ignorar el que havia passat, i van comprendre la necessitat d’una mediació a través de textos. Uns van utilitzar textos en prosa, d’altres van utilitzar poemes... La cultura és la catarsi de les emocions, de les pors, de les angoixes.

–¿Què és exactament el que els alumnes havien de comprendre?

–Miri, el paper de l’escola no és negar les pors, l’angoixa, la còlera, la indignació. Però sí que és el d’ajudar els alumnes a expressar-los d’una manera serena, de manera que en puguin extreure conseqüències per al seu propi comportament.

-¿És a dir?

–Hem d’ensenyar-los que tenen raó a tenir por, a sentir ràbia i inquietud, però que no es poden conformar amb això. Cal fer-los entendre que es pot fer alguna cosa, que cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa, que tots podem fer alguna cosa. Els professors van obtenir una gran victòria ensenyant aquest camí als alumnes després dels atemptats de París. Què puc fer perquè el món sigui menys bàrbar. Aquesta és la pregunta.

–Vaig llegir una entrevista que va concedir fa un temps en què parla de la ‘Llei’, així, amb majúscules. Deia que els alumnes problemàtics calia integrar-los “a la Llei”. ¿És aquesta integració en la Llei una eina per combatre el gihadisme a les aules?

–Sens dubte. Assistim a un augment de la radicalització que afortunadament no sempre porta al terrorisme. El problema és que la idea de la radicalització resulta molt seductora per al jovent. Una de les característiques de les societats postmodernes és que tenen problemes per donar ideals a la joventut. ¿Quins són aquests ideals ara mateix? El consum i l’èxit professional. I hi ha una part de la joventut que pensa que no poden accedir a això.

–Vol dir que la radicalització és una alternativa.

–Sí. Per a la majoria d’aquests joves abandonats pel sistema hi ha una vacant d’ideals, de sentit de les seves vides, i el xocant és que el radicalisme islamista s’ha fet un lloc al mercat dels ideals. Els dona seguretat, sentit de pertinença i la sensació que no estan condemnats a una vida mediocre. És seductor perquè és susceptible d’omplir el buit de la seva existència.

–¿Contra això s’ha de lluitar des de l’escola, no?

–Crec que la tasca del professor és doble: d’una banda ha de mostrar el perill d’aquesta oferta ideològica i fins a quin punt és destructora de la humanitat: tant de la humanitat del que s’adhereix a aquesta ideologia com dels que poden patir les conseqüències de la seva barbàrie. D’altra banda, i això és el més difícil, ha d’oferir esperança al jove. Per destruir cal reemplaçar, i per destruir el radicalisme dels joves cal oferir-los alguna cosa a canvi. Una vegada vaig treballar amb joves radicalitzats a la presó i l’experiència és reveladora.

–L’escolto.

–No els vam dir mai que les seves creences eren dolentes. Això no ho entenen. En canvi, els vam fer viure experiències, experiències que els obligaven a dubtar de la seva manera de pensar. El radicalisme exclou el dubte, només dona certeses, de manera que el nostre treball amb els alumnes, i parlo aquí dels alumnes en general, és ajudar-los a plantejar-se preguntes. L’escola és el lloc on s’interroga el món.

–Fa 10 mesos dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Aquí es va pensar que anava a ser el curs escolar de parlar de tot això, gihadisme, radicalisme, etcètera, però l’1 d’octubre va tenir lloc el referèndum independentista i va acabar sent el curs del procés independentista. ¿Creu que és una oportunitat perduda?

–Els professors i l’escola catalana han de reflexionar sobre aquests atemptats. No es pot esquivar la pregunta de com uns nens que van freqüentar la nostra escola, van anar a les nostres classes i van escoltar el nostre discurs es van convertir en uns bàrbars encegats. És una pregunta que no es pot esquivar perquè involucra el sentit que donem a la vida dels nostres joves, per molts esdeveniments polítics que hi hagi pel mig.

–Al seu llibre cita Martha Nussbaum...

–M’agrada molt Martha Nussbaum.

–La cita dient que en aquest context d’atemptats és essencial lluitar contra la “fredor”, contra la indiferència. ¿Potser pensa que aquest és l’impuls natural de la gent, dels alumnes?

–Miri, la nostra societat és molt individualista. Molt. El nen no és individualista, però està envoltat per una societat que sí que ho és, i molt. De manera que el professor ha de treballar-ho. El que ens diu Martha Nussbaum és que la societat necessita emocions, però emocions democràtiques. Pensàvem que la democràcia era només raó, però ella ens diu que també té a veure amb l’empatia, i l’aprenentatge de l’empatia és fonamental.

–¿En què consisteix aprendre l’empatia?

–En respectar la humanitat de l’altre. La capacitat d’acceptar que tots els altres són altres com jo, i que els dec el mateix respecte que em dec a mi, sigui el meu enemic o el meu adversari, només perquè és un ésser humà, com jo. El bàrbar és el que considera que l’altre és un objecte, que no veu que l’altre és algú que pot patir, algú que se li sembla i amb qui té una relació de fraternitat. Un dels objectius de l’escola és ensenyar que existeix aquesta fraternitat. L’home democràtic no és només un ésser de raó, és un home capaç de sentir-se malament respecte al que fa mal a l’altre.

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

–¿Ho aconseguirà l’escola? ¿Ho aconseguiran els professors?

–Miri, jo no sé si l’educació ho aconseguirà, però hem d’intentar-ho. La política té un paper, l’economia té un paper, la policia, els jutges... Però des de l’educació també s’ha d’aportar alguna cosa contra la barbàrie i la violència. Les coses no estan bé. Jo estic preocupat. Davant de la realitat del món podem estar desesperats, però la nostra desesperació ha de ser optimista.