Una vergonya absoluta

A mitjans del mes d’abril passat, en un d’aquells àpats en què Joan Laporta s’agrada de valent, el president del Barça es mostrava ferm mentre alçava el mentó. Podia riure i deixar anar brometes, però quan parlava de Nico Williams, el gest canviava. L’extrem de l’Athletic, en cap cas, podia ser una opció per al seu club. Fa un any, Nico ja li havia girat l’esquena i el mandatari, que és orgullós com pocs, no ho volia oblidar. Laporta no se’n fiava i no tenia cap inconvenient en proclamar-ho als quatre vents. Si calia fitxar un davanter, qualsevol menys Nico.

Tot va semblar canviar una vegada acabada la temporada, per molt que Deco, director esportiu blaugrana, tingués entre cella i cella que qui havia de reforçar l’atac blaugrana era Luis Díaz. Ja fos per la seva dualitat com a extrem i ariet. Ja fos perquè intuïa que convertir el vestidor del Barça en un camerino d’amiguets podia portar algun problema. Per molt que la dupla Nico-Lamine, campiona de l’Eurocopa amb la selecció espanyola, permetés salivar amb un producte futbolístic i mercadotècnic difícil d’igualar.

Però els dirigents del Barça es van deixar enredar. Lamine, nou pantocràtor del club, pressionava de la millor manera que podia fer-ho, per xarxes socials. I Nico no va tenir cap inconvenient en llançar els seus agents a negociar un futur conjunt que el Barça va arribar a donar per fet.

Si bé és cert que els representants de Nico Williams, faltaria més, estaven en el seu dret de reclamar clàusules alliberadores en el cas que el Barcelona tingués problemes per inscriure’l –els precedents amb Dani Olmo i Jules Koundé convidaven a l’extrema prudència–, també ho és que, a 4 de juliol, amb tot l’estiu per davant, Laporta hauria tingut prou temps per treure’s els seus habituals conills del barret de copa per ajustar-se al fair play financer. I més ara que li sobren aliats a tots els fronts.

El precedent

Notícies relacionades

El Tour s’estrena amb un esprint i molts candidats al groc

Esther, la ‘pencaire’ que lidera Espanya

Hi va haver un dia en què Antoine Griezmann es va riure del Barça de Bartomeu (no una, sinó dues vegades), però també de l’Atlètic, quan va jugar amb les aficions i els dirigents dels dos clubs amb aquell documental produït per Piqué anomenat La decisión. Nico Williams ha necessitat sentir-se del Barça durant tres setmanes. Un amor d’estiu que ha acabat amb el futbolista renovant per a mitja vida, i pintant una declaració d’amor per l’Athletic en una paret amb un esprai, no amb un guix com fèiem nosaltres quan érem criatures. Era el mateix mur on els vàndals li havien declarat el seu odi.

L’escena serveix com a colofó d’una vergonya absoluta. Una cosa ja habitual en una jungla en què futbolistes, agents, dirigents i periodistes s’enjogassen en la mentida davant la mirada d’uns aficionats que són els que continuen pagant la festa.