Teatres de Campanya encén l’Arc de Triomf

Ja abans de dos quarts de nou, el passeig de Lluís Companys es va transformar en un vaivé d’operaris embogits vestits tots amb la típica armilla de treball fluorescent. La peça –o l’acció, o el concert expandit, o l’esclat performatiu– va començar sense avís previ, com un curtcircuit fortuït d’alguna de les moltes obres de la ciutat. Després d’uns llargs minuts entre antenes, martelleig i llampecs, una explosió –pirotècnia, sí, que les mascotes els perdonin– va alliberar un miasma en forma de criatura inflable gegant, fosc cos expiatori que va acabar atraient un exèrcit de figurants impossibles.

Per a desconcert del nombrós públic –majoritàriament gent que passava per allà per casualitat– en la segona meitat va irrompre un trasbalsat seguici amb estendards de mobiliari urbà i escorta policial. Entre els presents es va poder distingir Peret i Marieta, els gegants del Casc Antic, el ninot de Sidamon transportat en processó, la poeta underground Núria Martínez Vernis, que va acabar a dalt d’una grua recitant una homilia inintel·ligible, i així fins arribar a més de 300 participants. Gaita, flabiol, tambors, bandes de música, corals. La multitud participa d’un rugir en el qual es barregen fins que es desdibuixa la solemnitat de La santa espina i la festivitat desencaixada del pasdoble Amparito Roca. Patum, corpus, falles, matsuris japonesos, tots els ecos caben en un sol clamor que va durar només una hora. Marc Salicrú, il·luminador il·luminat i ara demiürg de l’anarquia folklòrica, ha sabut connectar amb la millor tradició del nostre teatre de carrer –La Fura dels Baus, Comediants, Carles Santos– i portar-la un pas més enllà, fonent batibull i litúrgia en una explosió sensorial de primera magnitud.

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Fito Páez, salvatge i refinat

Teatre fora del teatre

Un turista desconcertat va preguntar si era una protesta i, en certa manera, ho és: contra la linealitat, contra la programació asèptica, contra la mort en vida de l’espai públic. Com en un festeig lisèrgic, les "Brigades de confusió popular" van activar un acte tel·lúric i trasbalsador. Quan al final el gran altar amb tots els oficiants entona el seu últim himne –amb un cantant sorpresa–, el soroll eixordador cessa i ens torna a la catarsi de la quietud. Perdura una idea, això sí: es pot tornar a fer teatre fora del teatre, ambiciós, gratuït, popular i radicalment antipusil·lànime.