La Barcelona dels prodigis literaris

Un sol que crema al centre de la ciutat, una calor com de farga d’acer a la plaça de Sant Felip Neri i un cadàver emparedat en un palauet en ruïnes que molt probablement s’acabarà convertit en un exclusiu hotel boutique. "En aquest barri res és el que sembla. La meitat és autèntica i l’altra meitat és una fantasia ben restaurada", anuncia Sergio Vila-Sanjuán a propòsit de l’empedrat gòtic del segle XIX en què es desenvolupa part de la seva nova novel·la, El misteri del Barri Gòtic. A uns quants metres, al Saló de Cent de l’Ajuntament, Barcelona detalla el programa de la seva participació com a convidada d’honor a la pròxima Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, però en aquest racó de Ciutat Vella, al costat d’aquesta font "contemporània dels Beatles", un grup de periodistes passa de la teoria a la pràctica per seguir els passos de la penúltima novel·la made in Barcelona.

Una conjunció astral immillorable per rastrejar un seguit de noves mirades sobre la ciutat, preguntar-se en què ha quedat allò de la gran novel·la de Barcelona i fantasiejar amb les versions de la metròpoli que, gràcies als llibres, viatjaran a Mèxic a finals d’any.

A peu de carrer, es diria que l’Ajuntament s’ha conjurat per homenatjar Eduardo Mendoza, el sant cristo gros de l’expedició literària, recreant amb tota mena de detalls el laberint de rases que s’empassaven una vegada i una altra el simpàtic narrador de Sense notícies de Gurb. La cosa, però, no va per aquí. "Totes les ciutats canvien molt amb el temps, però Barcelona encara més. La de la meva infància, per exemple, ha desaparegut. No la reconeixeria mai. No la reconeixeria ni el seu pare", es lamentava l’autor de La verdad sobre el caso Savolta poc després de saber que va guanyar l’últim premi Princesa de les Lletres.

La pàtria dels valents

Per sort, per a això tenim les novel·les, per conèixer, reconèixer i llegir a les pàgines d’El Quixot, Diari del lladre, Vida privada, La magnitud de la tragèdia, La ciutat dels prodigis o El día del Watusi. Barcelona, ja ho saben, com a "archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única". ¿Encara ara? Vegem-ho.

A l’hora d’obrir foc, Vila-Sanjuán, guanyador de l’últim premi Fernando Lara, escombra cap a casa. "El barri Gòtic com a tal no havia sigut abordat en cap novel·la; sempre apareix de maneres laterals i en capítols de moltes novel·les, però no en el seu conjunt i amb la intenció d’interrogar-se què significa", assenyala. Per a això El misteri del Barri Gòtic es vesteix d’intriga clàssica i nostàlgia periodística (el protagonista, Víctor Balmoral, s’avindria ben bé amb el seu creador) mentre surt a la ciutat dels prodigis des de la memòria urbana, la falsificació del passat i la crítica a la turistificació, els nous clàssics populars de la novel·lística barcelonina.

No sembla casualitat: els últims anys, títols com Jo soc l’última Plaça, d’Alba Gómez Gabriel; Consum preferent, d’Andrea Genovart; Lectura fácil, de Cristina Morales; La próxima vez que te vea, te mato, de Paulina Flores, i Igual que aher, d’Eduard Palomares, han ajudat a visibilitzar noves tensions i obrir el pla per enquadrar també la gentrificació, el turisme de masses i les desigualtats socials. Barcelona, posa’t guapa, sí, però tampoc massa.

La ciutat, relativitza Vila-Sanjuán, "està feta de totes aquestes realitats". També, afegeix, de les capes d’idil·li gòtic i fantasia sobrenatural que va fixar en els fonaments el seu amic Carlos Ruiz Zafón, mort ara fa cinc anys i, encara avui, el millor ambaixador literari de la ciutat. "És impossible acostar-se al gènere Barcelona sense sentir la seva presència, però venim de mons diferents. Ell venia del fantàstic; jo de l’històric i periodístic", indica. Zafón, mentrestant, continua sent l’autor en espanyol més llegit del món i la Barcelona boirosa i grisosa de L’ombra del vent, la ciutat del vapor i la cendra, suma adeptes en països com Mongòlia, Etiòpia i el Kurdistan.

De llegendes com aquesta –50 milions de llibres venuts i pujant– s’alimenta la mitologia de la gran novel·la de Barcelona, il·lustre llinatge en què conviuen des de tòtems literaris com Juan Marsé i Mercè Rodoreda fins a supervendes de llarg recorregut com Ildefonso Falcones i una espècie en (aparent) perill d’extinció per pur esgotament: davant el fet homèric d’acostar-se a la ciutat amb tones de paciència i aires de novel·lista victorià, molts autors han optat per recloure’s en un racó de la ciutat i construir des d’allà un món propi. Tampoc això sembla casualitat i hi ha molts exemples recents, amb Maria Roig omplint de literatura i neguit generacional el clot del Carmel en Mestressa de casa, o Xavier Bosch, best-seller recurrent i gran triomfador de la diada de Sant Jordi, evocant els dies de glòria del carrer Tuset i la Barcelona del disseny i la publicitat de Diagonal-Manhattan.

N’hi ha més, sí. En aquest microcosmos llibresc hi caben tant el Guinardó anticlimàtic de Carlos Zanón com la zona alta de Gràcia de Juan Pablo Villalobos; el passatge de Ciutat Vella que va valer a Maria Carme Roca l’últim premi Santa Eulàlia i l’Eixample microscòpic que Dioni Porta condensa a Empujar el sol.

A La quarta noia per l’esquerra, una de les seves últimes novel·les, Andreu Martín evoca l’Eixample sense pavimentar i el Paral·lel com a "passeig del pecat" a la Barcelona de principis del segle XX, mentre que no gaire lluny d’allà, a les Tres Xemeneies de Sant Antoni, Andreu Claret llança el protagonista de La casa de les tres xemeneies, fill d’exiliats republicans, perquè descobreixi els canvis socials que començaven a intuir-se després de la rigidesa autoritària del franquisme.

Seguint la ruta, parada exprés a Horta per saludar els jubilats desapareguts d’El rol del Roc, novel·la amb què Màrius Serra s’ho passa de primera al seu barri de tota la vida, i tarda lliure per amarar-se de les noves veus sorgides al Raval, pol d’atracció delinqüencial i marginal que el dramaturg Eduardo Olesti ha convertit en impagable teló de fons de la seva primera novel·la, Gossos dempeus. Al menú, una Barcelona fosca i violenta en la qual la sarna encara corre més de pressa que la precarietat.

Sense gairebé canviar de vorera, Adrià Targa fantasieja a Arnau amb trobades delirants amb Jaime Gil de Biedma i Jacint Verdaguer mentre desplega un poema narratiu amb parades a El Corte Inglés de la plaça de Catalunya i, en fi, a les zones més incòmodes de la Barcelona contemporània. Salvatge i asfixiant és també Hiperràbia, novel·la amb què Ferran Grau homenatja La taronja mecànica d’Anthony Burgess i, alhora, recrea molt lliurement l’assassinat real de Rosario Endrinal en un caixer automàtic de Sant Gervasi el 2005.

Notícies relacionades

Fito Páez, salvatge i refinat

Teatres de Campanya encén l’Arc de Triomf

Un altre barri, mateixos problemes i una nova osca en la cartografia d’aquesta Barcelona literària de la qual també hi ha qui s’allunya per voluntat pròpia. És el cas de Miqui Otero, a qui després d’escriure Rayos i Simón li va caure a sobre una representació no sol·licitada contra la qual s’ha volgut rebel·lar a Orquestra, la seva última novel·la. "Arriba un moment en què m’aclapara una mica aquesta sensació d’estar fent de cronista de la ciutat, que és una cosa que no pretenc", reconeixia l’escriptor durant les entrevistes promocionals d’un llibre amb què canvia la Barcelona postborratxera olímpica per un cor de personatges en un poble petit de Galícia.

Un camí perfectament invers ha seguit el novel·lista Colm Toíbín, que ha tornat a tornar, que dirien Mujeres, per recuperar el seu Homenaje a Barcelona, una apassionada carta d’amor a la ciutat en què va publicar per primera vegada en anglès el 1990 i en català el 2003 però que encara es mantenia inèdit en castellà. "La ciutat s’ha convertit en un mosaic d’enclavaments discrets que se sostenen entre si", escriu l’irlandès. El mateix podria dir-se de les novel·les, agermanades i fent pinya per acabar donant forma a una gran novel·la barcelonina que és en realitat la suma de totes les altres.