Fito Páez, salvatge i refinat

Fito Paéz conserva el seu règim editorial torrencial i té nou disc, el doble i meticulós Novela (que ve de lluny: el va començar a elaborar el 1988), però en aquesta gira, Tecknicolor España ‘25, que va arrencar aquest dissabte al Palau Sant Jordi, només el picoteja (quatre temes) i es decanta per la mirada panoràmica a la seva carrera. Hi ha un cert focus en la temàtica sentimental, ja que a aquest nou cançoner, centrat en l’estrafolària peripècia d’una parella, s’hi suma la forta presència del seu àlbum més popular, El amor después del amor (1992), que a Barcelona va aportar vuit de les seves 14 peces.

El de Rosario va casar la seva natural actitud expansiva amb el refinament de la banda que l’acompanyava (vuit músics, inclosos tres metalls) i una elegància escènica: blanc i negre sobre les taules i a les pantalles, en contrast amb el seu llarg abric vermell. Tot i que el Sant Jordi es va quedar lluny del ple, es va percebre l’escalf popular (hi havia molt de paisà a la pista i a les grades) des de l’arrencada, amb la introducció de l’àlbum Futurología art, neoclàssica i piazzollesca, i a través dels rescats de Salir al sol, Dos días en la vida i, anant més enrere en el temps, 11 y 6 (de Giros, 1985).

En Páez hi ha actitud rock’n’roll i una gran amplitud de recursos, esclats salvatges i girs harmònics sofisticats per al cànon pop. "Todas las músicas me hablan", va cantar a El mundo cabe en una canción, i va muntar una seqüència efervescent ajuntant el tema nou Cuando el circo llega al pueblo i el clàssic Circo beat. Càntics populars en el "bla bla bla" de Llueve sobre mojado (amb menció a l’enemic íntim Sabina) i l’exquisidesa d’Un vestido y un amor. El Páez piano-man en la desesperada Cable a tierra, una altra perla de Giros, i en la dupla La buena estrella/Alegría, elevat pel cor de cinc músics. El vocalista sentit a La canción de las bestias, flanquejat per dues guitarres acústiques.

Encara que canti que la vida l’ha colpejat durament i que fins i tot li sembla ingenu el rock’n’roll, Páez és un sentimental, com van donar a entendre les altres cançons noves: Superextraño (amb el seu escapista romànic interestel·lar i les seves cites a Charly García, Spinetta i "Sir John Lennon", ja que "hi ha una música horrible avui", la rockera Maldivina y Turbialuz (sengles bruixes al paper de Cupido) i Sale el sol, amb la seva mica de fanfàrria. Es van entendre bé amb l’artilleria pesada del tram final, a base d’El amor después del amor, A rodar mi vida i Mariposa tecknicolor (menció a part per a la psicotròpica, tanguera i salsera Paranoica feirita suite, i en un altre extrem, la tràgica Ciudad de pobres corazones). Clímax prolongat d’un concert amb aguts relleus. Ah, però aquesta Novela es mereix un concert per a ella sola.

Notícies relacionades

La Barcelona dels prodigis literaris

Teatres de Campanya encén l’Arc de Triomf

‘Tecknicolor España ‘25’

Palau Sant Jordi 6/7/2025 Barcelona