Ana Pastor conversa amb Ana María Llopis

Presideix la cadena de supermercats­ DIA. És l'única dona, juntament amb Esther Koplowitz, amb aquest alt càrrec entre les empreses del selectiu índex Ibex 35. Dues dones, 33 homes. Lluny d'acoquinar-se, alaba els canvis que s'estan fent per aconseguir la igualtat i, a més, malgrat les dificultats per les quals passa Espanya, ha decidit emprendre nous camins creant una empresa a internet.

-Amb més de sis milions d'aturats, segons l'Enquesta de Població Activa, ¿creu que hem tocat fons?-És difícil fer previsions, però crec que fa falta un programa d'activació de l'economia i l'ocupació. S'ha de començar a créixer, dins de l'austeritat, però no ho veig. Potser fa falta un pacte entre tots els partits.

-La política d'estímul sembla vetada des d'Alemanya.

-Crec que a Alemanya li han arribat moltes veus que l'austeritat no ens portarà enlloc. El que és evident és que no ha produït els resultats esperats, i no només a Espanya. També França i altres països s'ho estan qüestionant.

-Posi'm un exemple de les mesures d'estímul que defensa.

-Crec que s'estimularia l'economia si a les petites i mitjanes empreses, a lesstart upespanyoles, se'ls pagués a 30 dies per un decret. 30 dies en comptes de 80, 90 o 120 dies que és el que els ofega el flux de caixa. És un marge vital.

-¿I és factible això?

-Són els proveïdors més petits i, dins dels grans pressupostos de compres, no són tan significatius. Si es fa, dinamitzaria l'economia del 80% de l'entramat empresarial.

-Ha passat un any des que es va aprovar la reforma laboral. Hi ha qui pensa que no només no genera ocupació sinó que menyscaba drets. ¿Què n'opina?

-Els drets dels treballadors s'han de mantenir en el màxim que es pugui, però també cal replantejar-se els drets adquirits durant tants anys des del punt de vista sindical. Hem de preguntar-nos si això ens portarà a la competitivitat. S'ha de fer un decàleg de mínims respecte al treballador.

-Les previsions de gairebé tots els organismes internacionals ens situen en un panorama molt negatiu durant els pròxims anys. ¿Es poden capgirar aquests mals auguris?

-Es pot fer si es prenen mesures per als emprenedors, per als joves. També amb una actitud i formes més rupturistes.

-Ara també es compleix un any del rescat del sistema financer. ¿Per què no arriba a la gent el crèdit?

-La sensació és que el crèdit no està fluint, però quan preguntes a la banca diu que no hi ha demanda. Hi ha un problema de comunicació i de credibilitat. Fa falta una campa-nya en què expliquin que donaran crèdits.

-¿I quina és la fórmula de la confiança? ¿Com es genera?

-S'ha elegit aquesta paraula per a la marca Espanya i no estic segura que sigui adequada. Perquè la confiança s'ha trencat. Jo crec més en «caminem», «avancem», «anem cap endavant», i a través de «demostrar» i «complir» és com es guanya la confiança.

-Passa una part del seu temps professional viatjant. ¿Com ens veuen fora? ¿Estem tan tocats com sembla?

-Penso que ens veuen com nosaltres mateixos ens pintem. Sempre ha sigut així. És trist, però nosaltres mateixos som els més durs. La premsa és molt crítica, ho entenc, però fem primeres pàgines molt tremen­distes.

-Però és la realitat.

-Sí. Però també podríem dir que hi ha alguna esperança, que hi ha 25 empreses que van de meravella, que estan obrint camí i que estan generant ocupació.

-¿Aquestes empreses existeixen?

-Naturalment. I això ens donaria més credibilitat i confiança. Hauríem de poder dir: «Malgrat tot, mirin què està fent Espanya, mirin què fa la seva població, com estan sent solidàries les famílies». Els avis, donant les seves pensions a fills i néts, són els que estan sostenint l'entramat econòmic del país. La família, al marge del tema religiós, és la nostra fortalesa.

-¿Quin és el nostre punt feble en la imatge exterior?

-Després de la transició, de rebre ajudes per part de la Unió Europea, després delboom immobiliari, tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Teníem una qualitat de vida pròpia de grans països industrialitzats sense tenir l'entramat industrial que ens recolzés econòmicament. I no parlo de luxes a títol personal, com un cotxe, sinó de les administracions públiques. Les autonomies són un luxe que s'ha de reavaluar.

-¿En quin sentit?

-És un excés en la duplicitat de funcions. ¿Quantes comunitats han fet la seva pròpia universitat, el seu propi centre tecnològic, el seu propi centre d'art quan no hi havia ni tan sols població per omplir aquests llocs públics? S'ha de fer una reflexió encara que no crec que s'hagi de retallar en Sanitat i Educació.

-I digui'm una cosa, ¿vostè és optimista?

-Molt. M'agafo a les persones que volen lluitar, tirar endavant i que això funcioni. El que m'amoïna realment és la desocupació juvenil. És el gran problema. A vegades se m'acudeixen bogeries com que totes les petites i mitjanes empreses, que en som milions, ens comprometem a agafar una persona més, encara que suposi rebaixar una mica els salaris. Necessitem un pacte de la societat civil a aquest nivell, que s'autogestioni amb compromís.

-¿Durant anys hem estat cecs? ¿O no hem volgut veure el que venia?

-Crec que tots hem estat una mica cecs. Però és molt fàcil, un cop ha passat, dir: «Jo ho vaig veure». Doncs jo no ho vaig veure. Potser havíem d'haver estat més atents.

-¿Necessitem unreset com a país?

-Tant de bo poguéssim prémer un botó. El necessitem però molt ben definit, amb una política aprovada i entesa per tothom, ciutadans i polítics. La democràcia serà diferent, i a Espanya haurem de plantejar-nos elegir les persones per les persones, no per les llistes dels partits. I l'educació s'ha de posar de cap per avall. Estem formant els joves per a les carreres d'ara, no per a les que vindran.

El futur és el tema principal per a Ana María. El futur i com preparar-nos per poder-lo rebre. Durant l'hora llarga de conversa fa servir el mateix to dolç i assossegat en cada un dels aspectes. To que fa ressaltar el seu accent veneçolà, país on va néixer per l'exili del seu pare. I així, amb decisió però sense estridències, passa a explicar sense por els comptes de la seva empresa.

-No totes les empreses poden presumir de tenir uns resultats econòmics tan positius com la que vostè presideix. ¿DIA no nota la crisi?

-És clar que sí. Es nota en la freqüència de visites a les botigues i també en la mitjana de compra de cada tiquet. A més, hem notat que ara la gent compra el que és imprescindible, però això ajuda a llençar menys menjar, segons demostren alguns estudis. La gent està aprenent a comprar d'una altra manera.

-Parlem dels sous. En una empresa amb aquests beneficis, ¿els treballadors ho noten als seus salaris o només és per als caps?

-També arriba a sota. Es nota en les carreres professionals, en els sous, en les prestacions, en les polítiques de govern corporatiu, d'igualtat, en més plans de formació. Es nota també en els bons dels executius que s'amplien a més gent. Jo no dic que no tingui un bon sou [és públic, cobra 156.000 euros a l'any], però comparativament amb altres presidents de l'Ibex 35 crec que estem en la justa mesura.

-Diu que aquests beneficis repercuteixen, però ¿també en els que treballen a les botigues, els que tenen sous més baixos? ¿la seva vida millora per estar en una empresa que va més bé que altres?

-Crec que sí i, a mesura que seguim anant bé, també es traduirà.

Ana María Llopis té dues ànimes que conviuen amb absoluta normalitat. Presideix DIA però també és em­prenedora. Ha muntat una petita empresa anomenada Ideas4All, una xarxa social que aspira a ser el banc d'idees més gran del món. ¡Déu n'hi do!

-¿Què li sembla la nova llei d'emprenedors del Govern?

-La llei ha deixat moltes coses en l'aire. No haver de pagar IVA és una bona mesura, però és inaudit que hagin posat el límit d'edat en els 35 anys perquè en aquest país hi ha gent de 40, 45 o 50 que són els que més contribució fan al canvi, per l'experiència acumulada.

-Llavors, ¿per què creu que és tan difícil ser emprenedor? ¿Per la legislació, o hi ha altres raons?

-No és només la llei. Hi ha un problema de burocràcia. Es diu que es pot obrir una empresa en 48 hores, però la realitat és que a alguns els costa un o dos mesos i molta paperassa. A Colòmbia ho pots fer en 24 hores, i a Mèxic, en 48. El pas següent seria crear un ecosistema d'àngels.

-¿I què és un àngel?

-Un emprenedor ha de buscar un àngel que l¿ajudi. Al principi solen ser les tres efes: family, friends and fools (família, amics i bojos que creguin en tu i que et deixen els diners per començar). Després arriba una fase en què ja estàs funcionant però necessites més diners perquè et quedes sense caixa, perquè no et paguen o perquè no vas demanar prestada la quantitat suficient. I aquí entren els àngels, que no són fons d¿inversió ni taurons que volen aprofitar-se de la teva idea. Són gent que té uns diners que els sobren i volen invertir-los en coses diferents de les que ofereixen els bancs. Aquests àngels a Espanya encara no estan ben organitzats, perquè encara són molt pocs.

Aquesta entrevista té lloc en un petit despatx, el de la seva altra casa, al centre de Madrid. Ana María fuig dels tòpics per descriure un ecosistema masculí en què s'ha mogut sempre amb un sol codi: treball dur.

-¿Quotes sí o no?

-Mentre no s'arribi a nivells on no hi hagi discriminació, quotes sí. N'hi ha de manera subconscient. Moltes vegades no s¿adonen que en els processos de contractació, ascens i promoció hi ha discriminació.

-I ¿com s'evita?

-M'agrada el mètode de les orquestres americanes en què van entrar dones quan es va començar a utilitzar l¿anomenatbiombo cec. Per escollir els seus músics posaven un biombo i els que feien la selecció no sabien si a l'altre costat hi havia una dona o un home, només escoltaven la seva música. Ens toca posar aquests biombos cecs. En alguns casos són les quotes, i en altres serà, per exemple, entregar el currículum sense nom i sense gènere. Quan al responsable del procés en una multinacional li arribin quatre o cinc candidats, no sabrà si són homes o dones, només sabrà el que han fet.

-¿La discriminació es produeix perquè majoritàriament els que manen són homes?

-No necessàriament. A vegades són dones. Potser per temes culturals que ja no són vàlids com, per exemple, quan no li pregunten a una dona si acceptarà el lloc i donen per fet que no ho farà perquè es necessita fer un esforç físic, o viatjar si té nens petits. Pregunta-l'hi directament i que sigui ella qui prengui la decisió.

-No li agrada l'expressió 'sostre de vidre'. ¿Per què?

-Perquè és una profecia que anem alimentant i després es compleix. S'ha de parlar de cel obert. L'infinit és el límit per a les dones. I és veritat que en el camí hi ha pedres que s'han de saltar amb professionalitat i molta més feina a vegades que els homes. Del que em sento més orgullosa com a presidenta és de fer que altres dones pensin que s'hi pot arribar.

-¿Una dona dirigeix equips de manera diferent d¿un home o això és un ­tòpic?

-Avui en dia és un tòpic perquè els que lideren i gestionen tenen el mateix estil i els mateixos valors. A mitjans del segle XX sí que crec que dirigíem d¿una manera diferent les que havíem arribat a dalt. En aquell moment arrossegàvem una cultura d¿empresa on prevalia, dins del món masculí, l'autoritat, les camarilles, no formar bé algú perquè no et prenguin el lloc de treball. Les decisions es prenien en caceres, als bars i fins i tot en camps de golf, llocs tancats per a les dones. Això ha canviat. Avui l'home i la dona gestionem d'una manera oberta. El líder es basa en resultats, en la democra- tització, en el consens.

-Llavors, ¿ja no hi ha diferències?

-Potser sí que hi ha una visió diferent en algunes coses perquè els nostres cervells, i fins i tot el cos, ens funcionen de manera diferent. La dona té més capacitat de comunicació, de portar diversos temes a la vegada i li interessa molt l¿aspecte humà al prendre decisions. La visió masculina és més freda.

-Vostè va deixar de treballar per cuidar el seu pare. ¿Segueix sent un ter- ritori exclusivament femení?

-Això també està canviant. Hi comença a haver homes que ho fan. Jo en conec algun que ha decidit cuidar el seu fill amb leucèmia mentre la mare segueix treballant. I no és l¿únic cas. També es comença a notar en les entrevistes de feina. Ja no hi ha tantes diferències entre el que demana un noi i una noia. No estan disposats a sacrificar la seva vida familiar, volen tenir fills i cuidar-los. Estan disposats a sacrificar salari per temps, i això és un canvi impressionant. Han vist una generació que no volen emular i volen un canvi en la conciliació.

-El seu fill ara té 27 anys, però ¿com recorda la maternitat, que li va arribar en un nivell professional molt competitiu?

-Quan el meu fill tenia un any vaig decidir deixar l¿empresa on era i buscar una altra cosa. Tenia dues ofertes. Una suposava anar-me¿n als Estats Units a formar-me en vendes a la frontera de Mèxic. Amb una criatura vaig pensar que no ho podia acceptar tot i que m¿encantava la proposta. Consistia a formar-me fora i tornar a Espanya a dirigir Playtex i evitar l¿acomiadament d¿unes 500 dones. Jo volia salvar aquells llocs de treball però suposava anar-me¿n tres mesos per aprendre el negoci.

-I ¿què va passar?

¿A l'arribar a casa, el meu marit em va dir que els dubtes donaven a entendre que ell no era un bon pare i que no podia ocupar-se del nen. Jo mateixa m¿estava posant les traves. L'endemà vaig acceptar. Ell va cuidar el nostre fill i al cap de tres mesos tots dos van venir amb mi.

-Crec que malgrat haver estat en la direcció d'uns quants bancs i altres empreses, ha hagut de sentir alguns comentaris per dirigir la marca de roba interior Playtex...

-Estic orgullosa de totes les empreses on he estat. En totes m'han deixat innovar. Quan vaig arribar a Banesto va sortir en un diari que nomenaven directora una senyora que del que sabia era de sostenidors i de roba interior. Després vaig poder demostrar que no només sabia això.

Notícies relacionades

Markus Haupt succeirà Griffiths com a nou president de Seat

El sector immobiliari dubta que el PSOE aprovi les seves mesures en habitatge

-A l'Ibex 35 hi ha 33 presidents homes i dues presidentes dones. ¡Quin ambient!

-No crec que hi hagi suspicàcies. Una empresa no la fa una dona, ni tan sols un consell d'administració, sinó els 47.000 empleats, dels quals el 77% són dones.