Caixes desembalades

De la implantació tèxtil a Catalunya n'han quedat un bon nombre de paraules de difícil traducció. Per exemple, tissatge, l'acció de convertir el fil en teixit mitjançant un teler. En castellà, acció i resultat és el mateix, el teixit. Perquè li ve de família, Antoni Serra Ramoneda coneix aquesta distinció, que aplica a l'obra presentada ahir, com ha fet al llarg de la seva dilatada actuació pública de catedràtic d'Economia i de gestor de molt diverses institucions, des del rectorat de l'Autònoma a la vicepresidència de l'Institut d'Estudis Catalans.

Notícies relacionades

El cas Koldo tensa la decisió del Govern davant l’opa del BBVA al Sabadell

Renault fabricarà cotxes elèctrics a Espanya

A més de la docència, el més conegut del doctor Serra és la seva llarga etapa com a president de l'antiga Caixa de Catalunya entre el 1984 i el 2005. Prou temps per saber què es va teixir durant aquest mandat i com va arribar el desgast. Recuperar el fil és el que es proposa el llibre que avui es posa en circulació, Els errors de les caixes/Los errores de las cajasViena i Ediciones Invisibles). En plural, perquè hi va haver molts fils. En la presentació d'ahir Serra va explicar que es va interessar un altre cop per les caixes a partir de la creació del FROB, el fons a mitges entre l'Estat i el Banc d'Espanya per rescatar entitats financeres. Coincideix amb l'argument que sobraven oficines («no totes les caixes podien expandir-se») però no en el fet que sobressin caixes: «A Alemanya n'hi ha 430». Coincideix en el diagnòstic que l'assumpció de riscos va topar amb la baixa capacitat de generar recursos propis, l'avui exigent solvència. En el revers de la discrepància, la suposada excessiva politització.«A Catalunya no estaven tan polititzades com deia el Banc d'Espanya», malgrat que aquesta raó tampoc és definitiva:«Les caixes basques ho estan i continuen».

La producció acadèmica sobre la crisi financera encara és escassa, per això el llibre de Serra Ramoneda és una contribució estimable, especialment perquè qui conegui l'autor -col·laborador habitual d'aquest diari- sap que a la suavitat en el tissatge hi acostuma a afegir un tint vivaç a l'hora d'assenyalar les conseqüències que molts veuen impertinent reconèixer. En la presentació en van aparèixer algunes. Una, la difícil supervivència de l'obra social de totes les caixes convertides en banc, fins i tot l'actual Catalunya Caixa («també ho tenen difícil»). Una altra, la mala aplicació de la llei de caixes catalana en el que es refereix a la vigilància dels seus òrgans de govern,«que és competència de la inspecció de la Generalitat».Una altra: «L'error va ser prestar massa als promotors». Que Serra no s'arronsa ho demostra com descriu el seu final a Caixa de Catalunya.