Carles Manzano: «En el cros, l'últim té molt de mèrit»

Fa 33 anys que coordina l'organització del Cros Popular de Sants, una de les competicions d'atletisme de 10 quilòmetres més conegudes de la ciutat que se celebrarà el dia 30 d'octubre. En temps d'auge d'aquest tipus de proves, Carles Manzano vol continuar marcant diferències: després de cada edició, s'omple els participants de calories: xocolata, coca i fins i tot un any hi va haver botifarrada.

—Deu ser la competició més calòrica de la ciutat.

—No és una carrera convencional perquè tots els participants tenen un tracte especial quan arriben. Al final, compartim coca de pastisseria i xocolata, donem un record i una samarreta de competició: és un tracte molt pròxim. Hi ha 1.500 participants perquè no en podem admetre més.

—¿Quantes persones l'ajuden a organitzar tot això?

—Som unes 126 persones, però en realitat no som una entitat sòlida ni una empresa com en moltes altres competicions. No som més que un grup d'amics que fem això perquè ens agrada implicar-nos en coses per al barri.

—En temps d'apatia, ¿què fa que un veí treballi tant per iniciatives d'aquesta mena?

—Crec que hi ha un 90% dels veïns que es despreocupen totalment d'aquestes coses, un 5% que només hi posa problemes i ho critiquen tot i un altre 5% que són els inquiets, que inventen i organitzen coses. Jo pertanyo a aquest últim 5%, que al final som els que tenim la capacitat de liderar moviments i de produir canvis.

—¿Com els del moviment 15-M?

—No crec molt en aquests moviments tan generalitzats que només existeixen per reivindicar l'interès propi. Mentre anàvem a restaurants o de viatge, no hi havia ningú que protestés per la situació dels països del tercer món o perquè a l'Àfrica encara hi moren nens de fam.

—¿Ha sigut difícil mantenir 33 anys una carrera sense finalitats lucratives?

—Hem viscut moments durs. Hi va haver un any en què només vam tenir 600 inscrits i perillava la continuïtat de la competició i un altre any, un 12 d'octubre, gairebé no la vam poder fer pels altercats entre grups feixistes i antifeixistes. Però el moment més difícil va ser la mort del seu creador, Eugeni Giralt, encara que finalment l'hem pogut mantenir. Avui, fins i tot els seus néts reparteixen coca als participants.

—¿Quin premi hi ha per al vencedor?

—Un trofeu, igual que els 10 primers i els millors de cada categoria, però no hi ha un premi en metàl·lic. Nosaltres valorem igual el primer que l'últim. De fet, en el cros, el que arriba últim té molt de mèrit. A més de la carrera, fem un concurs de fotografia i la guanyadora de l'any passat va ser una instantània d'un home de més de 70 anys que arribava a la meta amb tots els cotxes darrere esperant que es reobrís el trànsit.

—¿Creu que en l'esport no és important guanyar?

—A mi m'agrada guanyar, però crec que aprendre a guanyar és molt fàcil, el difícil és aprendre a perdre. Per això ens encanten les victòries col·lectives, com els triomfs del Barça, perquè aquests triomfs disfressen els nostres fracassos personals.

—¿Li agrada perdre?

—No m'agrada, però ja hi estic acostumat. En la meva vida no he guanyat res. Crec que l'obsessió per la victòria fa que només valorem la nostra feina i no vegem la que fan els altres.

—Els veïns implicats, els inquiets, com vostè en diu, ¿són especials?

—I tant, si no formaríem part de l'altre 90%. A mi sempre em va agradar participar en els assumptes col·lectius. Als 21 anys ja era president de l'escala quan tothom es barallava per no ser-ho.

—¿Què va aprendre llavors?

—Vaig aprendre a no sorprendre'm de les misèries humanes i a preparar-me contra les actituds egoistes. Alguns creuen que jo coordino el cros perquè en puc treure algun benefici personal o per diners.

—¿Li dolen aquestes crítiques?

—Sí, perquè segueixo sent una persona sensible.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—¿I el critica gaire gent?

—No, només un 5%.