Anar al contingut

PAISATGE AMB FIGURES

El dia favorit de Terenci Moix

Quan s'acosta el dia de Sant Jordi encara es troba a faltar més l'absència de l'escriptor, mort fa 15 anys

Ramón de España

El dia favorit de Terenci Moix

JULIO CARBO

Es compleixen 15 anys de la mort de Terenci Moix i me’n recordo una vegada més d’ell davant la imminència del Dia del Llibre, que li encantava, cosa que no ha d’estranyar si tenim en compte les cues que es formaven on firmava exemplars. De fet, el vaig conèixer compartint taula en una parada. No cal dir que ell es va afartar de dedicar llibres i que a mi se m’acostava algú de tant en tant (i alguns no hi eren tots; recordem la cèlebre frase de John Cheever: «¡Com m’agradaria que alguna vegada se m’acostés un lector que no estigués completament boig!»).

Terenci era un gran company de taula, ja que trobava temps per animar joves promeses, que és el que jo em considerava en aquella època ja llunyana. Però el cert és que ell s’havia fet notar des de molt jove: pensem en El dia que va morir Marilyn, que ara es reedita i que tan bona impressió em va causar en l’adolescència, ja que parlava d’una ciutat que era la meva i d’assumptes que em resultaven molt pròxims amb un llenguatge seriós i irònic a la vegada que no derivava mai cap a l’estil pompós o solemne.

No vam ser mai amics íntims, però sempre hi va haver entre tots dos una gran simpatia. Gràcies a l’Elisenda Nadal, la gran cap de Fotogramas, vaig poder compartir amb ell alguns dinars hilarants que ell solia regar parcament amb un dry martini que li durava tot l’àpat.

Parlava bastant fort i semblava divertir-se fent com que escandalitzava l’Elisenda, encara que només obtenia alguna mirada severa dels de la taula del costat, com quan va declarar, amb un somriure d’orella a orella: «¡Les dues coses més boniques del món són l’Ave Maria de Schubert i una polla erecta!».

La seva fidel secretària

Si li feies una visita a domicili, te’l solies trobar fabricant cobertes per a la seva col·lecció de vídeos, que projectava en una enorme pantalla. En aquella època feia una espècie de vida conjugal platònica amb la seva fidel Inés González, secretària i noia per a (gairebé) tot (després d’una discussió sobre els colors de la pantalla, que a Terenci li semblaven tacats i llardosos, mentre que a la Inés li semblava que es veia tot meravellosament, el nostre home va descobrir que la seva ajudant era daltònica). Un dia em va fer anar a buscar no sé què a la part alta d’un armari i, a l’obrir la porta, em van caure a sobre com 30 paquets de tabac, la droga que el va acabar matant, si és que no és més encertat parlar d’un lent suïcidi, estranyament compatible amb la seva habitual joie de vivre.

L’Elisenda el visitava amb freqüència a l’hospital on van transcórrer els seus últims dies, recol·lectant intercanvis gloriosos. Exemple 1: «Saps que t’estimo molt, Terenci». «I jo que t’ho agraeixo, però preferiria que m’estimés Leonardo di Caprio». Exemple 2: «¿Com estàs, Terenci?». «¡En el meu millor moment com a dona i com a actriu!». Terenci no es prenia seriosament ni la seva pròpia mort. Gràcies a això, els amics vam poder disfrutar d’una capella ardent estupenda a l’ajuntament, mentre sonava de fons, entre molts dels seus temes favorits, la cançó dels set nans («Aibó, aibó, a casa a descansar...»). El difunt lluïa una jaqueta de pota de gall que li agradava molt, encara que li quedava un pèl estreta. La Inés va perfeccionar la performance fúnebre posant en aquella jaqueta un paquet de tabac i una foto de Sal Mineo. L’espectacle va ser, juntament amb El dia que va morir Marilyn i el text autobiogràfic El pes de la palla, una de les meves obres favorites de Terenci.

Segueixo trobant-lo a faltar, especialment en aquests temps tan solemnes per a Catalunya que, en el fons, fan riure una mica. Em consolo pensant que, almenys, s’ha estalviat el procés.