Viure a la Pedrera

Quan, l'any 1910, es va donar per acabat l'immoble que Pere Milà i Roser Segimon havien encarregat a Antoni Gaudí al número 92 del passeig de Gràcia, la ciutat no semblava gaire satisfeta de l'edifici que avui s'ha convertit en una visita indispensable. La Pedrera, el nom que identifica popularment la Casa Milà, defineix bastant el concepte que els barcelonins tenien d'aquella última obra civil de l'arquitecte modernista abans d'embarcar-se en la Sagrada Família. «Molta gent odiava l'edifici. Era fosc, tenebrós i se saltava les normes de les línies rectes», recorda Carmen Burgos.

Aquesta dona sap de què parla. Coneix la Pedrera per fora i, sobretot, per dins, perquè és una dels quatre inquilins que encara avui sopen i es desperten en una de les vivendes particulars que, a part dels espais oberts al turista, també alberga el monument que la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el 1984.

Despatx i pis junts

Quatre dècades abans, el 1944, els sogres de Carmen Burgos, el notari Ramon Maria Roca-Sastre i la seva dona Montserrat, filla de l'arquitecte de Terrassa Lluís Muncunill, van llogar un pis a la primera planta de la Pedrera. «En aquell temps, tothom volia col·locar el despatx i la vivenda junts, per no perdre temps», afirma la nora d'aquella acomodada parella. Tenia 18 anys quan va entrar-hi a viure amb ells. «Només el despatx del meu sogre ocupava 300 metres quadrats, la meitat de tot el pis», assenyala.

Un despatx i un sogre a qui els devem la compilació del dret civil de Catalunya i el tractat sobre dret hipotecari o la separació de béns i la llicència marital. Carmen Burgos i el seu marit, el també notari Lluís Roca-Sastre Muncunill, van llogar anys després el segon pis com a despatx i el tercer com a vivenda. «A mesura que baixaves, els pisos eren més importants, més grans i amb sostres més alts. El meu fa 300 metres quadrats», especifica. Des que el seu marit va morir, el juliol del 2000, hi continua vivint, contemplant com l'enginy de Gaudí va fer meravelles per deixar-hi entrar la llum i aconseguir per a espais com un passadís la comoditat d'estances com la sala d'estar. «Encara avui en dia descobreixo detalls de la seva intel·ligent distribució. Malgrat que les seves formes recordin una cova, el sol és un habitant més de la casa. Hi toca tot el dia», explica Burgos.

4.800 pessetes al trimestre

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

La Pedrera tenia 16 vivendes, quatre per planta. Quan el 1984 Caixa Catalunya va comprar l'edifici va respectar els contractes dels lloguers. «Guardo un dels primers rebuts del pis dels meus sogres, del 1945: 4.800 pessetes el trimestre, firmat per Rosario Segimon», diu. Però les generacions posteriors als actuals inquilins, com és el cas de la filla de Carmen Burgos, ja no podran allotjar-se a la finca habitada més visitada de la ciutat.

«Dels turistes, jo ni me n'adono que hi són», assegura. «Això sí, hi ha molta vigilància. A part de guàrdies de seguretat, hi ha càmeres a cada racó». A la quarta planta de l'immoble, es pot visitar el pis que Caixa Catalunya va ambientar com una llar burgesa de començaments del segle XIX. Per a alguns detalls, com per exemple la cuina, es van inspirar en el pis de Burgos. Altres elements, no obstant, són exclusius de la seva vivenda. Com la firma de Gaudí, o els fonaments dels Jocs Florals (Fe, pàtria i amor) que, al costat de les quatre barres catalanes, romanen intactes al sostre del seu saló.