Haddock: al tiet li agrada el pebre

Franc Monrabà (Sant Celoni, 1970), aquest capità Haddock encallat a l’Eixample, és un home amb personalitat: té cuina, té discurs i té geni i corpulència, i barba tancada. Al seu quadern de bitàcola prefereix recordar dos almiralls, Jean Luc Figueras i Santi Santamaria, i oblidar les desenes de petits grumets a qui va manar en restaurants de poc calat. 

La seva última singladura es diu Haddock, que a més del celebèrrim personatge d’Hergé és un peix: l’eglefí. No hi he menjat eglefí, però sí gall de Sant Pere, plat que forma part del menú de 15,50 euros, amb una majestuositat que no acostuma a solcar els migdies barcelonins. «¡A les cinc del matí m’ha despertat el proveïdor!», argumenta per explicar per què ha pogut pescar a bon preu. 

A l’entrar, ha dit amb familiaritat: «Benvingut a la taverna canalla». Més tard ampliarà la idea: «Una taverna de luxe». Paraules que emmarquen tovallons de paper i vaixella de l’àvia. Això va ser el Cata 1.81 i recordo que en la meva última visita havien habilitat un reservat a la planta superior al qual es podia accedir de forma privada des del carrer. Ho confirma en Franc i revela els noms d’usuaris famosos, que no seran repetits aquí amb l’amenaça de ser passat per la quilla. 

Actuacions musicals o espectacles després del sopar dels dijous; plat del dia, amb una escudella cada divendres que li abarrota el local; classes de cuina a les tardes per als clients. La taverna desplega veles i bandera pirata.

Element imprescindible de la casa és el cambrer Enric Maldonado, diligent i simpàtic i amb ànima de comediant: xafardeja l’Instagram o el Facebook de la taverna i somriu.

Porrons (el decantador dels pobres) i menjar servit en plates. El xef i copropie­tari (associat amb Jorge Morgó i Jaume Samsó) va decidir que les taules mostressin l’hospitalitat amb les safates i que cadascú emplatés al seu gust. Negre riojà de Casa Primicia en màgnum. Estaria bé que invertissin en copes i que a la carta de vins hi sumessin més ­tripulants. 

Una ensaladilla per obrir boca. Arriben en plat individual les (bones) làmines de naps i pomes amb fuagràs, que tenen l’origen en un recepta de Santamaria (el seu fill Pau li serveix les hortalisses).

Les següents viandes fumegen en plates de pisa. Pèsols (un pelet farinosos) amb calçots, menta i botifarra negra de Casa Noguera: per ficar-hi i ficar-hi la cullera.

El gall de sant Pere al forn amb patates, llimona i farigola: el peix, al seu punt.

I la perdiu de Gerri de la Sal amb ceba, brandi i canyella, bé-bé la cuixa i una mica sec el pit. 

A en Franc li agrada el pebre i els plats en van carregadets. Sempre a favor del pebre i de l’esternut alliberador.

Per postres, un homenatge al forn Vilamala: una pasta fullada farcida de crema cremada, «les postres estrella», ven l’Enric. Bona, i fràgil i trencadissa.

Notícies relacionades

Jiao Zi Q: duel de raviolis fets a mà

Jordi Vilà obre un restaurant en un hotel de luxe de la Costa Brava

En Franc entra i surt de la cuina, parla amb tothom, reparteix uns quants «¿tot bé, carinyo?», creu que és imprescindible que el patró es relacioni: «El protagonista és el client. Ens hi adaptem. ¿Només vols verdura? Doncs només verdura. Faig de tiet».

Espremuda la cuina de la iaia, donem la benvinguda a les plates del tiet.