La confiança

Primer gir de guió: ¿Què fem amb el Pedro Sánchez del dijous 12 de juny? Aquest Pedro Sánchez que surt en roda de premsa i es mostra abatut en totes les línies de comunicació després de transcendir públicament els àudios de Santos Cerdán: cara, veu, expressió, vestuari, etc. ¿Maquillatge? Qui sap. ¿T’ho creus o no t’ho creus? Ell vol que el creguis. Però ¿i si només es juga a ser creïble? Està tot tan ben executat que avança la suspicàcia. Ja sé que el dubte no és res modern i tots hem tret ja les nostres conclusions, però donem-nos uns minuts.

De vegades no dubtem per ingenuïtat, sinó en defensa pròpia. Perquè admetre que algú fingeix amb aquesta perícia implica acceptar que som vulnerables a l’engany, i acceptar també que no només som capaços de mentir, sinó que podem fer-ho amb convicció, amb mètode, amb propòsit.

Segon gir de guió. A la revetlla de Sant Joan, després del sopar i els petards, escrivim en un paper les coses que volem cremar i el llancem a la foguera. M’agrada aquesta tradició que heretem no sé molt bé d’on, t’obliga a revisar els últims dotze mesos i desprendre’t del que vols deixar enrere.

La curiositat va matar el gat i a mi em cremaria les mans per voler rescatar els papers dels meus amics abans que les flames acabessin amb els seus secrets. ¿De què volem desprendre’ns la immensa majoria de nosaltres? Crec que tot es resumeix en la decepció, en la por i en la desconfiança, l’anomenem com l’anomenem, ho escriguem com ho escriguem.

Notícies relacionades

Doncs no va ser en directe

"Si no hi ha sardina, la foca no treballa"

Pel que sembla, a la pel·lícula Blossoms Shanghai, un dels personatges diu que per pujar a peu l’Empire State, t’hi estàs una hora; i en caure-hi, 8,8 segons. El temps que dura un paper a la foguera.

Això, i la confiança.