Alba Petisco, gimnasta: "La gent ja em mira amb uns altres ulls. Les millors saben que existeixo"

¿Com es va sentir al veure que havia fet història?

La veritat és que no l’hi sabria dir. Va passar tot tan ràpid que no vaig tenir temps a assimilar-ho. Va ser una alegria saber que tot el treball que he fet aquests anys per fi dona resultats.

¿No s’ho esperava?

Realment, l’objectiu amb el qual vaig participar-hi, a més de fer un bon paper en l’Europeu en general, era aconseguir la medalla de terra. Era en el que més havíem treballat. És el meu element. Tot va canviar després de la classificació. Va anar sorprenentment tot bé i molta gent m’havia dit que tenia números de ser a dalt. Tot i que estava sortint tot tan bé, encara hi havia alguna cosa que feia que no m’ho cregués. O potser era jo, que no volia creure-m’ho. Però al final va passar.

¿Li va afegir pressió?

No, perquè, com que no m’ho acabava de creure, mai vaig pensar que guanyaria una medalla en all around, fins que va passar. Vaig competir tranquil·la sabent que estava fent les coses bé. És veritat que enmig de la competició ja vaig dir: "¡Ostres, doncs potser sí que ho aconsegueixo!» [riu]. Va ser una doble alegria: primer que pensessin que podia guanyar, i després guanyar.

¿Aquesta medalla creu que li obrirà portes?

La veritat és que m’ho estic prenent com una motivació per seguir endavant. La gimnàstica és dura, i els triomfs et tornen la il·lusió. Però també és cert que crec que aquesta medalla sí que obre portes, tot i que sigui només a nivell visual en la competició. La gent ja em mira amb altres ulls. Pensen: "Aquesta ha sigut subcampiona d’Europa. Potser és bona». I això ja és molt.

¿Això la beneficia de cara a la seva carrera esportiva?

Jo crec que sempre és bo que es fixin en tu. I també és veritat, ho vulguis o no, que et puntuaran millor en les competicions.

Estar en el punt de mira moltes vegades s’estén a les xarxes, amb la versió negativa que comporta. ¿Ha rebut crítiques?

La veritat és que quasi res. Tampoc m’interessen, m’és igual del tot, perquè sé que estic fent bé el meu treball. El que sí que he rebut són felicitacions de gent que fins ara eren ídols per a mi. Que les millors gimnastes sàpiguen que existeixo és com... ¡Uau!

¿Com és la seva vida en el CAR després de la medalla?

Soc a Madrid des del 2018 i la meva vida és la mateixa des d’aleshores: estudiar i entrenar. Realment no ha canviat gaire. Continuo estudiant l’FP d’esports i en dues setmanes tenim Campionat d’Espanya, de manera que he de seguir entrenant. La gimnàstica és un esport superexigent perquè, al final, en 40 segons has de demostrar el fa anys que entrenes.

¿Com gestiona l’exigència?

La veritat és que bastant malament. Però és cert que cada vegada ho porto millor. Ara ho gestiono molt millor que fa dos anys, que no és gran cosa, però sí que es nota certa maduresa a l’hora de competir. Em trobo millor que mai, però sé que puc estar millor. La gimnàstica és molt intensa. Per exemple, ara mateix no tinc clar que quan la deixi em dediqui a entrenar al cent per cent. Perquè són molts anys. És veritat que arriba un punt que crema i satura. És com que necessites desintoxicar-te. Però potser, no ho sé, l’acabo trobant a faltar i sí que em dedico a entrenar.

¿Com va començar en el món de la gimnàstica?

Sempre he sigut una nena que no parava quieta, sempre pujava a tot arreu. A la meva mare li preguntaven: "¿On és la teva filla?». I la filla havia pujat a l’arbre més alt que havia trobat, tot i que era molt baixeta. Una mare del col·legi li va dir que em portés a gimnàstica, i un dissabte me’n vaig anar amb el meu pare amb la bici i vam passar per davant. Vaig quedar-ne bocabadada. ¡Nenes fent piruetes!

Notícies relacionades

Alcaraz s’exhibeix contra Bautista i jugarà la final de Queen’s

L’Andorra de Piqué s’imposa i torna a Segona Divisió

¿En quin moment va passar de ser una extraescolar a convertir-se en la seva vida?

La veritat és que va ser un procés bastant lent i progressiu. Sempre n’anava fent més i més. Moltes de les mares de les meves companyes deien als meus pares que arribaria lluny. Els meus pares responien: "Apa, què dius». Però al final, cap al 2016, quan vaig començar a fer rutines amb més dificultat, les coses van començar a anar més seriosament. El 2018 em van trucar per a algunes competicions amb la selecció, i a final de temporada vaig entrar en el CAR. Ara sento que encara tinc molt per fer.