Els 5 restaurants favorits de Jordi Artal, xef del Cinc Sentits

«Mont Bar (Diputació, 220, de Barcelona) m’encanta perquè és un bar gastronòmic on sempre es menja molt bé amb un punt de diferencial i una carta de vins esplèndida. Per mi, mereix una estrella Michelin tot i que sigui un bar amb taules altes, i sempre l’hi he dit a l’Iván, el seu amo. Però els seus plats tenen un gran nivell. Destaco la seva ventresca de tonyina fumada, que és brutal; un cruixent de maionesa de tonyina i xili de Jalapa, que és un imprescindible, i el ‘carrot cake’, boníssim».

«Ara tothom parla de Smoked Room (passeig de la Castellana, 57, de Madrid) perquè ha guanyat les dues estrelles Michelin de cop, però jo hi vaig ser a l’octubre i vaig menjar de meravella. De principi a final, espectacular. T’asseus a la barra i fa goig veure com treballen amb els focs i la brasa. Vaig provar un plat de gambetes amb mantega ‘noisette’ que era fenomenal, i vaig pensar: «¿Com pot ser tan bo un plat amb només tres ingredients?». Era la perfecció. Per cert, el xef és Massimiliano delle Vedove, que treballava a Mont Bar i que conec des de fa molts anys».

«Vaig anar a Quique Dacosta (Rascassa, 1, a Dénia) al novembre per primera vegada en quatre anys i em va semblar impressionantment bo. Només pels ‘snacks’ del principi ja mereix les tres estrelles, ¡ha, ha, ha! Va ser començar i pam, pam, pam. No hi va haver cap davallada, cap plat que no estigués al nivell. Vaig menjar una parpatana de tonyina amb salsa verda que... ¡buf!, era per flipar».

«Soc molt fan del Gresca Bar. És un restaurant de cuiners perquè cuina molt bé, fa plats ‘per a grassos’ com dic jo, és a dir, d’aquests que vols llepar fins a l’última resta de menjar. Els que més he disfrutat allà són el seu famós biquini de llom ibèric i formatge comté, que és un ‘must’; l’amanida, ¡imagina’t, una cosa tan senzilla...! també és un ‘must’; el curri verd d’escamarlans; la torrada, que és un sí o sí...».

«L’Amelia (Zubieta Kalea, 26, a Sant Sebastià) és un restaurant on anar sense cap tipus de dubte. S’hi menja molt bé, és un altre que fa ‘plats per a grassos’. En recordo especialment un de llamàntol amb blat de moro: era una ‘velouté’ superdelicada que elaboren amb els caps del llamàntol, que lliguen amb un liquat de blat de moro en comptes de fer-ho amb crema, nata o mantega, i el llamàntol esgrunat perfectament cuinat. A més, el xef, Paulo Airaudo, és molt friqui d’‘Star wars’ com jo, i fa un ‘petit four’ en forma de Darth Vader. El servei és molt informal, pròxim, sense parafernàlia però molt professional».