La Portada d'El Matí de Catalunya Ràdio
Hem de mirar els monstres a la cara
Hi ha dies, avui n’és un, que explicar la realitat costa. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va decretar ahir presó sense fiança per a una parella barcelonina. Se’ls acusa de maltractar i agredir sexualment el seu fill, un nadó de només un mes de vida, i provocar-li lesions gravíssimes. Una criatura indefensa víctima d’un abús extrem provocat per les dues persones que tenien l’obligació de protegir-la i cuidar-la.
La primera reacció davant d’un cas d’aquestes característiques és una barreja de sentiments: des de l’horror fins a la incomprensió, passant pel fàstic i la ràbia. El diccionari es fa curt per definir el que es pot sentir davant d’uns fets d’aquesta naturalesa. Fa només uns dies dèiem que el mal existeix. Que és real. Sovint busquem tota mena d’explicacions per intentar entendre els fets de naturalesa criminal, però hi ha moments que aquestes explicacions resulten impossibles i inútils i l’única paraula que ens ve al cap és una paraula de la infantesa: monstres.
Sí, els monstres existeixen. I avui tenim al davant nostre els pitjors: un pare i una mare desnaturalitzats destruint la vida del seu propi fill. Els fets responen a una maldat tan atroç, tan cruel, que fins i tot ens toca lluitar contra la temptació de fugir de la notícia. Però hem de mirar aquests monstres a la cara. Hem de fer per aquest nadó i per tots els que han patit situacions similars o les sofriran en el futur.
Els fets que expliquem coincideixen amb el vintè aniversari del cas Alba. El març del 2006, una nena de cinc anys entrava en coma a l'Hospital Vall d'Hebron, també víctima de les agressions de la seva pròpia família. El cas va traumatitzar Catalunya, i va destapar una descoordinació dels serveis públics de conseqüències gravíssimes. L'escola, els metges, els serveis socials i la policia en tenien indicis. Però no es va actuar a temps. El cas Alba va obligar a reescriure els protocols de protecció a la infància, i vint anys després podem dir que n'hem après alguna cosa.
L'exercici de mirar al passat és necessari, i obligatori. Avui mateix parlem del documental "La fugida", de 3cat, que destapa casos d'abusos a menors comesos per capellans catalans i la protecció de les seves congregacions. En aquest cas, els agressors van ser protegits i enviats a altres països, on van continuar els abusos.
Tot ha quedat en silenci fins que, anys després, la valentia de les víctimes ha aconseguit destapar-ho.
Notícies relacionadesEn el cas del nadó agredit i maltractat pels seus pares, la maquinària sí que ha funcionat com pertoca, però sabem també que l'administració no pot anticipar-ho tot, i que per això ens cal una alerta ciutadana i col·lectiva ben desperta i atenta. Si sospitem que un menor pateix, tenim el deure cívic de no mirar cap a una altra banda, de fer el pas i denunciar-ho als canals que pertoquin.
Perquè, si existeix el mal, si existeixen els monstres, també és cert que existeix el bé, la compassió i la responsabilitat. I de fet, aquest és l’únic escut amb què compten els que encara no es poden defensar sols. Com el nadó que avui desperta la nostra indignació i la nostra justificadíssima ràbia cap als seus pares.
