Tanca El Cuiner de Damasc, adeu al millor kebab de Barcelona

Cal mentalitzar-se: és època de plorar el tancament de restaurants populars. Després d’haver perdut La Llave, ara li ha tocat el torn a El Cuiner de Damasc, que molts consideraven que servia el millor kebab de Barcelona, a més d’un falàfel d’antologia, un hummus de vici i un durum insuperable. Però així ha sigut: el seu xef i propietari, Salem Kahbbaz, es jubila i coincideix amb la fi del contracte de lloguer del local.

La contraporta de fusta que donava entrada a una gastronomia de l’Orient Mitjà autèntica i accessible ja no tornarà a obrir. Feia 15 anys que era al carrer dels Templers, al Gòtic.

Turistes, veïns i treballadors

Prova del seu èxit és que, en els seus dies d’obertura (de dimarts a dissabtes), el freqüentaven els turistes que han desaparegut amb la pandèmia i que estan tornant amb comptagotes, els veïns del barri i els barcelonins que sabien dels seus aromàtics plats i volien viatjar a aquelles terres sense sortir de la ciutat i els treballadors dels comerços pròxims i els funcionaris de l’ajuntament, a pocs metres d’El Cuiner de Damasc.

Una sala senzilla, una cuina honesta, un servei amable... Un lloc, en fi, d’atmosfera casolana (d’estil àrab) i lluminosa on disfrutar d’un menjar tan agradable com assequible.

La raó que ha portat al tancament del restaurant és la jubilació del xef i propietari, el sirià Salem Kahbbaz, de 76 anys, que ha fet coincidir el seu comiat amb la fi del lloguer del local. «M’agrada tenir la consciència tranquil·la i puc dir que no he enganyat ningú i que he fet coses bones, sempre amb el cor», explica aquest diari amb orgull. El mateix que sentia quan «la gent deia que mai havien tastat un kebab tan bo», recorda. «Deien que la seva carn era bona, tendra, barata, deliciosa».

Notícies relacionades

5 bons restaurants halal

‘Tortiguesa’: la truita de patates que es creu una hamburguesa

I tenien raó. El seu kebab ja es troba a faltar. L’elaborava el mateix Kahbbaz: portava carn de be i de gall dindi adobades amb canyella i pebre amb què omplia un pa de pita torradet en el qual també ficava enciam, tomàquet, cogombre i salsa picant. Abans es plorava d’emoció al menjar-lo; ara, a l’enyorar-lo.

Queda el consol del llibre que va escriure el 2008 amb el seu amic l’antropòleg Jordi Colobrans, ‘El Cocinero de Damasc, cocina, cultura y recetas’ (Zendrera Zariquiey).