31 d’oct 2020

Anar al contingut

UN CLÀSSIC DE BARCELONA

Flash Flash: 50 anys de llum, hamburgueses i truites

El restaurant dels Pomés i els Milá està al marge de les modes gràcies a una carta visionària i a un disseny atemporal

Pau Arenós

Flash Flash: 50 anys de llum, hamburgueses i truites

LAURA GUERRERO

Per als humans, arribar als 50 és una desgràcia; per a un restaurant, una benedicció. El cicle d’alguns establiments és més curt que el de la mosca del vinagre. El Flash Flash (La Granada del Penedès, 25) ha arribat el 3 de juliol al mig segle amb salut, malgrat l’epidèmia i l’economia trontollant. A mitja capacitat, segons obliga el Sant BOE, omplen cada dia aquest espai sense temps que van dissenyar Alfonso Milá i Federico Correa sota el lideratge gastro de Leopoldo Pomés.

El Flash és una raresa: el van fundar dos matrimonis, els Pomés i els Milá, continua en mans dels hereus, va ser trencadorament modern i és clàssicament modern. Es van avançar sense estufament: hamburgueses, truites, amanides, flams i pastís de formatge i allà segueixen, veient passar les modes, immunes a la volatilitat.

Javier Hoyos, el director, a la casa des de fa 25 anys, parla d’ànima: «Té essència. Ha sobreviscut a tot». Barcelona va ser pionera en la ‘burger’ a l’estil nord-americà: Wimpy va situar el primer local a la Rambla el novembre de 1972, segons una publicitat publicada a ‘La Vanguardia’ el 1973 per anunciar el segon al carrer Fontanella. Les altres franquícies estrangeres van disparar després. La lliga local, representada per Pokin’s, es va despertar el 1979. Una dècada abans, Flash ja posava a les taules l’hamburguesa homònima.

Leopoldo Pomés i Alfonso Milá, a l’entrada del Flash Flash. 

Per celebrar l’aniversari amb rigor cal demanar la ‘burger’ Flash, la truita Panadera i el pastís de formatge. El ‘maître’ Jordi Paesa recomana el timbal de llagostins amb tomàquet, mango i alvocat, al qual li falten algunes gotes de vinagreta de llima per arrodonir.

Bufet d’amanides

Van ser uns avançats amb el bufet d’amanides, que pels volts del 2013 van substituir per elaboracions fetes al moment a la barra. L’arquitecte Iván Pomés recorda que «el concepte ‘healthy’, saludable» forma part de l’esperit inicial. La seva mare, Karin Leiz, va ser decisiva en l’opció desgreixant. Karin és la model immortalitzada a cada paret. La fotògrafa. Flaix. Llampada de llum.

L’hamburguesa amb tàperes. / LAURA GUERRERO

Després del ritual bany de gel hidroalcohòlic, una copa del vi negre Boig per Tu 2017. La situació boja ho mereix. Hem passat de tenir un setrill a la taula a desinfectant. Hamburguesa amb tàperes: 160 grams de puntes de filet de vedella de Girona o Astúries (Càrnia) treballades a ganivet i amanida amb mostassa, sal i pebre. I una bona ració de patates fregides, varietat agra. Mentre hi continuï havent patates fregides, tot anirà bé: fem samarretes amb el lema.

Gràcies al xef Jordi Miranda, el punt de la carn és excel·lent, ‘burger’ fundacional de les ‘burgers’ barcelonines. Va ser Cecilia Santo Domingo, dona de Milá, la que va proposar l’oferta de carn picada després d’haver viscut a Nova York.

Entre les nits llegendàries, la de Paul Newman, que va dir que era la millor hamburguesa de la seva vida. Hi ha una altra versió, referida a les patates fregides amb idèntic elogi. El tancament cràpula, a la 1,30 de la matinada, atreia els clients com la llum a les arnes. Resopons d’Elton John i Bruce Springsteen després dels concerts i García Márquez amb granota blava d’obrer de l’escriptura. Els va servir, a tots ells, el ja jubilat, i sempre present en la memòria, senyor Quílez.

Imaginem el 1970 i aquella dictadura amb el morro humit del gos de presa. Els restaurants eren llavors llocs que vivien en la penombra, i Flash va néixer amb la llum. Al principi van fer un estudi de màrqueting, que va anunciar el fracàs: beneïts marquetians. Iván descriu: «Blanc, diàfan, amb les taules sense estovalles. No era el que es portava». I una carta recolzada en allò popular: una icona consolidada (la truita) i un altre de futurible (l’hamburguesa). En contrast, la conservadora jaqueta del servei.

El blanc és identitat i molèstia: cal restaurar cada cert temps. Durant la tancada van canviar els sofàs, per exemple. ¿Qui se n’ha adonat?  La substància és aquesta: modificar (ara està molt més ben il·luminat) sense abandonar la naturalesa.

Nou restaurant

Al setembre inauguraran un menjador al número 640 de la Diagonal inspirat en el Flash, però que no serà el Flash i el dirigirà Javier Hoyos. «És una evolució. Hem esperat 50 anys per tenir a Barcelona un segon restaurant», avança Iván. I una pandèmia per oferir menjar a domicili.

Truiteria és el cognom de la casa (gairebé 50 a la carta, fet que requereix 262.000 ous anuals), cosa que va mobilitzar els Milá i Pomés. «Sopaven junts, viatjaven junts. Van fer el local que volien. No van pensar en el negoci», conclou Iván.

La fotògrafa, imatge del restaurant. / LEOPOLDO POMÉS

La Panadera és perfecta: dos ous de Calaf, pa cruixent, parmesà i tomàquet fregit. A Leopoldo li agradava la coca del forn Rius de Vilafranca. El restaurant va ser la venjança del publicista i fotògraf: li havien prohibit rovells i clares.

Correspon acabar amb el pastís de formatge: cremós i consistent, respectable oxímoron. Millor, menys fred.

Preparen unes 20.000 hamburgueses a l’any. Un milió en mig segle. Tots feliços, excepte les vaques.