Anar al contingut

OBITUARI

Mor Leopoldo Pomés, l'home que sabia mirar

El fotògraf i publicista de qui Vázquez Montalbán va dir que va erotitzar Espanya tenia 87 anys

Ramón Vendrell

Mor Leopoldo Pomés, l'home que sabia mirar

Leopoldo Pomés, mort a l’Empordà aquest dimarts als 87 anys, va presentar el mes de juny passat al restaurant Il Giardinetto el llibre de memòries ‘No era pecat’. El fotògraf es va ficar els assistents a la butxaca amb a) el seu talent per explicar històries (que, a més, tenia a cabassos), b) certa autoironia i c) la passió genuïna per la fotografia que va transmetre.

Quant al primer: va convertir la inauguració de la Copa Mundial de Futbol de 1982, celebrada a Barcelona i que va dirigir juntament amb Víctor Sagi, en una aventura. Resulta que el colom que a la cerimònia va sortir volant d’una pilota cap al cel i va encunyar així la imatge icònica de la funció, durant els assajos va tenir un comportament... decebedor. Cada vegada que destapaven la pilota l’au sortia i es posava a terra. “En ma vida he estat tan acollonit”, va dir. Però a l’hora de la veritat l’ocell va complir i “a Pelé, que era a la llotja, se li van saltar les llàgrimes”.

Quant al segon: “Manuel Vázquez Montalbán va escriure que vaig erotitzar Espanya. No a mi mateix, no, ¡Espanya!”, va dir.

I quant al tercer i més important: va explicar que revelar era per a ell el moment culminant del procés fotogràfic i que s’havia fet un tip de fer “crits d’emoció” al veure néixer una imatge. I, sobretot, va explicar: “Mirar és per a mi el més important de tot. No paro de mirar. No és que m’ho proposi, però no paro de mirar”. En aquesta obsessió hi va haver la base de l’artista.

Campanyes per a Terry

Barceloní de 1931, Pomés va fer la seva primera exposició fotogràfica a les Galeries Laietanes de la seva ciutat natal el 1955 i va rebre el Premi Nacional de Fotografia el 2018 per “haver participat en la configuració del nostre imaginari col·lectiu”. Entre les dues dates va desenvolupar el seu treball especialment en els camps del retrat i del cos femení, si bé no s’han d’oblidar les seves fotografies de carrer de la dècada de 1950. Per a Pomés van posar des de la majoria del grup Dau Al Set (Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Brossa...) fins a Gabriel García Márquez, Julio Cortázar i Picasso, passant per amics barcelonins com Eduardo Mendoza, Jorge Herralde i Óscar Tusquets.

A començaments de la dècada de 1960 es va introduir en l’àmbit de la publicitat juntament amb Karin Leiz, la seva dona, amb qui va tenir quatre fills. Quan Vázquez Montalbán va escriure que Pomés va erotitzar Espanya es referia a les campanyes que va fer per a Terry, primer amb la model, actriu i cantant Nico (Christa Päffgen de nom real) i, després amb la pintora Margit Kocsis, totes dues difuntes. La imatge de la segona muntant un cavall a pèl va ser un dels grans gols a la censura franquista. Ni el celtiber eslògan del brandi (“Terry me va”, deia un home; “Usted sí que sabe”, responia una dona) rebaixava sensualitat a la cavalcada de Kocsis per Doñana (més tard farien un altre anunci a Venècia).

Una altra contribució important de Pomés a la diguem-ne modernització d’Espanya van ser els espots per a Freixenet, dels quals va passar a encarregar-se el 1966. Per a la marca va crear en comandita amb Leiz les ‘Bombolles’, fita de la cultura popular espanyola.   

Temples de la ‘Gauche Divine’

Hedonista sense complexos, això és orgullós de ser-ho, Pomés va proporcionar a la ‘Gauche Divine’ dos dels seus temples: Flash Flash i Il Giardinetto, tots dos al carrer de la Granada del Penedès, on són gairebé cara a cara. De l’interiorisme dels dos restaurants, impulsats pel difunt al principi de la dècada de 1970, es van ocupar els arquitectes Federico Correa i Alfonso Milá. En aquests locals no ha canviat gairebé res, són càpsules i patrimoni destacat de l’època en què van néixer, la de quan el carrer Tuset era ‘Tuset street’. La fotògrafa estampada a les parets de Flash Flash és, per cert, Leiz.

La seva estreta relació amb Barcelona va quedar rubricada amb la campanya d’imatge i la pel·lícula que va dirigir per a la candidatura de la ciutat als Jocs Olímpics de 1992. Ja se sap com va acabar.

L’obra gràfica de Pomés forma part de les col·leccions permanents del MNAC i el MACBA de Barcelona, l’IVAM de València i el Museu Reina Sofía de Madrid, entre altres institucions culturals.

El ministre de Cultura en funcions, José Guirao, ahir va assenyalar que Pomés va ser un “renovador del llenguatge fotogràfic, especialment en l’àmbit de la publicitat i la comunicació visual”. “Va introduir la mirada artística en l’àmbit publicitari”, va afegir.