¿Què se n’ha fet del meló amb pernil?

Perquè una recepta es guanyi el títol de ‘plat típic d’estiu’ ha de complir amb dos requisits: que sigui fresca i, a més, fàcil de fer. I, sens dubte, el meló amb pernil compleix a la perfecció els dos requisits.

Per si no fos prou, per a la seva elaboració no es requereix ni un sol artefacte elèctric, cosa a tenir molt en compte en aquesta època de confusió energètica causada per les hores vall, pla i punta. Però malgrat tots aquests avantatges, aquest plat ha anat incomprensiblement desapareixent de les cartes dels restaurants, segurament perquè ha perdut tot el ‘glamur’ de temps passats.

Tot i que no ho sembli, aquesta fantasiosa combinació de fruita i embotit, de dolç i salat, de frescor i sequedat, té molta història darrere, a més de formar part d’un curiós xoc de civilitzacions.

El meló va ser introduït a Espanya pels àrabs, que solien consumir-lo amb sal (ja conscients dels efectes d’aquesta combinació guanyadora). Per exemple, al Marroc el continuen barrejant en amanida amb fruita seca, sèsam torrat i tota mena d’espècies i herbes. Es podria pensar que afegir pernil (el porc està prohibit per l’Islam) respondria a una fase més de les guerres medievals de ‘moros i cristians’, però no.

Això va ser cosa dels italians, que amb vocació innovadora el van barrejar amb ‘prosciutto’, salami i altres embotits.

En algun moment del segle XIX va arribar la idea a Espanya on, òbviament, es va posar en pràctica amb pernil serrà per adaptar-la al producte i els costums locals. I durant molt temps va ser digne de grans esdeveniments, de locals d’alt nivell i grans esdeveniments.

Després es va infiltrar en una capa més popular: al típic dinar familiar a l’aire lliure, als restaurants de menú turístic a primera línia de mar, als càmpings a l’ombra... I és possible que sí que sobrevisqui a moltes cases, però en la restauració urbana –almenys en el centre de la ciutat– ha anat perdent pistonada.

Potser perquè no encaixa bé amb les tendències més cosmopolites, perquè sembla massa senzill, perquè els comensals el troben poc elegant... O també perquè, com sol passar, a molts llocs s’ha menyspreat aquest plat, reduint la qualitat del pernil fins a situar-la sota terra. Potser no cal ‘malgastar’ un bon ibèric, però tampoc és acceptable coronar els talls de meló amb uns talls més semblants al xiclet que a una cosa comestible.

Així que, entre el postureig d’uns i la picaresca d’altres, aquest plat fresc, senzill i fàcil ha anat convertint-se en un ‘souvenir’ del segle XX. Alguns xefs d’alta cuina han intentat recuperar-lo a base de complicar-ho tot, però tampoc cal recórrer sempre a la innovació o a la tecnologia. ¿Potser les coses perfectament senzilles no són sempre les millors, com un bany en una platja solitària o una cançó dels Beatles? Doncs això seria el meló amb pernil: un irresistible ‘Here Comes the Sun’ gastronòmic.

A favor de la seva tornada

¿Quants plats deliciosos, frescos, saludables i amb un notable contrast de sabors es prepara en un minut? Doncs això.

En contra

Notícies relacionades

‘Panquemado’, ‘pegarata’, alpistera... dolços de Setmana Santa més enllà de la mona i la ‘torrija’

Aquest restaurant japonès té les millors vistes de Barcelona: està just al costat de l'estació de Sants

El meló ha de sortir bo, no acogombrat, i el pernil ha de tenir un mínim de qualitat. A part d’això, a alguns els pot semblar vell i poc modern. Però potser això només siguin prejudicis...