Irene Escolar: 'Sóc la cinquena Irene actriu de la família'

- Preguntar-li com va arribar al teatre resulta gairebé innecessari pels seus antecedents familiars.

- Doncs sí, sóc la cinquena generació d’intèrprets en la meva família, i en totes cinc hi ha una Irene actriu. El meu primer record del teatre es remunta a quan tenia 4 o 5 anys i veia la meva àvia maquillar-se i vestir-se al camerino. Li deia: ‘Tata, ¿per què no puc sortir amb tu a l’escenari?’. Em responia: ‘Perquè has d’aprendre a llegir’. I jo seguia: ‘Bé, si no puc llegir, puc fer de gos’. Ja no sabia què dir.

- ¿Quan va complir aquest somni de pujar a un escenari?

- Als 9 anys vaig ser la filla de Mariana Pineda al Bellas Artes de Madrid. Era un joc, sí, però complicat amb dues funcions diàries. Vaig veure que era el que m’agradava de veritat i vaig estar quatre anys a l’escola de Cristina Rota mentre seguia estudiant. Encara ho faig. Estic matriculada a primer de Periodisme.

- Parlant de formació, té els millors professors a casa.

- Tot el que he fet ha sigut després de passar càstings. Els meus oncles m’ajuden a preparar-los. Puc passar hores amb ells provant coses i passant-m’ho bé. ¿Qui és més exigent? El meu oncle Emilio, segur. També assajo amb la mare, que és script de cine.

- ¿Qui li va obrir la porta per ser en el repartiment de Días mejores?

- Ana Wagner, una actriu meravellosa amb qui vaig fer un curtmetratge, va parlar de mi amb Carlota Ferrer, ajudant de l’Àlex Rigola. Vaig passar una selecció molt dura i, a més, al teatre de La Abadía, que era un temple per a mi. Ha sigut un regal poder ser en aquesta obra, perquè he après més que mai amb un director com l’Àlex.

- ¿En quin sentit?

- En primer lloc no havia tingut mai un paper tan gran com el de Crystal. L’Àlex ens ha deixat jugar i crear el personatge; mai hauria pensat que arribaria a aprofundir tant sobre les posicions en escena, sobre com he de parlar, sobre com atraure l’atenció... I a més estic treballant al Lliure.

- Suposo que els seus companys de repartiment, més veterans, també han estat una bona ajuda.

- Tinc la sort de treballar amb dos actors com Lino [Ferreira] i Ernesto [Arias] que són de la companyia del teatre de La Abadía, on jo volia anar només per fer-hi cursos. M’encanten a més els actors argentins i Tomás [Pozzi] és massa... Igual que Ana [Otero] i Marc [Rodríguez]. Quan assajàvem m’encantava asseure’m al pati de butaques per veure com els dirigia l’Àlex i com construïen els seus personatges.

- Aquests personatges de Richard Dresser ens remeten a aquests temps de greu crisi econòmica.

- Penso que el públic pot identificar-se molt bé amb la situació de Días mejores. És una comèdia absurda, però a la vegada molt dura. Desperta el riure, però també la inquietud. Tots els personatges són gent desesperada a qui sembla que no hi ha res que els importi.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

- Una actriu jove com vostè deu tenir les seves referències a part de les estrictament familiars.

- Uf, en són tantes. Meryl Streep sempre em ve al cap. D’aquí, Victoria Abril, Núria Espert, Carmen Machi, meravellosa a La tortuga de Darwin... I, és clar, Maribel Verdú. És com la meva segona mare. Sempre és al meu costat per donar-me un cop de mà.