Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: La tele, l’edat i la síndrome d’abstinència

Jordi González acaba d’estrenar a La 1 de TVE, el programa de tarda ‘La plaza’. És un exercici que, d’entrada, té la virtut d’intentar diferenciar-se. Les ‘matinées’ i el ‘pomeriggio’ –com diuen a Itàlia–, a gairebé totes les cadenes són iguals. Canvien les criatures que presenten, canvia el decorat, canvien algunes cares dels convidats, però els temes són els mateixos, que es van passant, del matí a la tarda, fins a esgotar-los. I esgotar-nos.

‘La plaza’ s’ha dissenyat d’una forma més intel·ligent. Sembla que desenvoluparan temes propis, no mimetitzats de les ‘matinées’. Això és rellevant. En aquest inici han abordat un contingut socialment fonamental: l’edatisme, és a dir, el rebuig dels que superen una certa edat. Terelu Campos, per exemple, va parlar del dolor i la tristesa de la seva mare, María Teresa: la tele la va fer fora per considerar-la vella. «A la meva mare se li va parar la vida el dia que va deixar de trepitjar un plató. No va ser el públic qui la va retirar, va ser una empresa». Em va agradar aquesta Terelu, parlant sense escarafalls pseudosentimentals, amb sobrietat i alhora delicadesa, sobre com es va anar consumint la seva mare al ser rebutjada.

Notícies relacionades

Era una Terelu diferent de la que hem vist tants anys a la porquerieta dels ‘Deluxe’ i ‘Sálvame’. «‘Moriré joven, no importa a qué edad’», canta Nacha Guevara, als 83 anys, al disc ‘80 y cantando’ que acaba de llançar. Ho comentaven aquella mateixa nit a ‘Cuentos chinos’ (T5) quan entrevistaven Manuela Carmena, una altra senyora en perfecte estat de revista, física i neuronal, als seus 79 anys. L’altre dia ‘El foraster’ Quim Masferrer (TV3) va estar a Xerta i es va trobar amb Ricardo, de 90 anys. Li va dir que mai havia bufat les espelmes d’un pastís d’aniversari. Entenc perfectament Ricardo: deixin-me complir anys al meu aire i guardin-se les espelmes per quan oficiïn el meu funeral.

És molt arborescent aquest tema de la tele i de l’edat. Celia Villalobos, que en té 74, des que la van jubilar de diputada creu haver trobat als platós la seva resurrecció existencial. Ara també està a ‘La plaza’. En general, la necessitat de sortir en pantalla pot ser molt addictiva. Una droga. S’estan donant casos greus. Els que pateixen aquesta síndrome mai es pregunten: ¿anar a la tele per fer què? Es deleixen per sortir-hi. Per mostrar-se. Que els vegin. No els importen les bestieses que han d’executar. I no em refereixo a aquesta gran professional que va ser Maria Teresa Campos.

Temes:

Ferran Monegal

Inicia sessió 0 Comentaris

Les notes de ‘La familia’

Eurovisió: entre el veto i el postureig