La crítica de Monegal: Cronometratge excel·lent, Alexa i Siri queden a l’espera

«Comença el senyor Maragall, després la senyora Colau i després el senyor Collboni […] Ara vostè senyora Grau […] Tanquem a tres quarts d’onze el primer bloc i entrem en el segon: Seguretat i Neteja […] Endavant, senyora Colau, i per equilibrar els cronòmetres, després vostè, senyor Trias […] Ara vostè, senyora Parera […] Uns minuts per a dos quarts de dotze i… ¡el Turisme! […] Li permeto una intervenció de 30 segons, senyor Trias». I així van anar discorrent dues horetes. Existeixen dos criteris sobre quin ha de ser el paper de qui modera un debat entre polítics. Uns prefereixen la tasca plana, automàtica, limitada al cronometratge i a l’enunciat de temes. I ja està.

Notícies relacionades

Truculenta ‘Fiesta’ a Telecinco sobre el crim de Tailàndia

Silvia, dona del bisbe Novell, cansada de tanta befa

Segons el meu parer és un sistema perillós, a més d’insípid. Amb les noves tecnologies i els nous algoritmes potser un dia no llunyà arribessin a la conclusió que es pot aconseguir la perfecció de l’automatisme col·locant assistents virtuals, tipus Alexa i Siri. L’altre criteri és posar en valor el periodisme. És a dir, interactuar amb tots i cadascun dels polítics a la recerca d’un debat més útil per a l’opinió pública. A mi particularment m’agrada més aquest segon. S’atribueix a Charles DeGaulle aquest judici: «La política és massa important per deixar-la en exclusiva als polítics». No em refereixo a l’estil que practicava Vicent Sanchis quan era director de TV-3, que s’autonomenava a si mateix conductor dels debats i el que feia era erigir-se en ‘showman’ inquisidor partidista. Amb la senyora Arrimadas, per exemple, tenia una obsessió gairebé surrealista. No és això. Es tracta de la interacció periodística amb tots els polítics, repartint amb equitat l’espurna lúcida. Això és el que no saben fer, encara, les virtuals Alexa o Siri.

Al ‘TN migdia’ ressaltaven avui el gran èxit que TV-3 va aconseguir amb el debat. Però van evitar informar-nos de l’audiència aconseguida: 11,9% de quota de pantalla (tres punts per sota de la mitjana de la cadena) i 210.000 espectadors. Encara suposant que tots els televidents fossin de Barcelona i cap de la resta de Catalunya, cosa impossible, signifiquen només la vuitena part del cens de la ciutat. No es si és oportú anomenar-lo ‘el debat decisiu’.