Retrat de la fam que no es veu

Mostrar la perillositat de la nutrició, però també que la felicitat està on menys te l’esperes. Aquesta és la intenció del curtmetratge ‘El monstruo invisible’, realitzat pels germans Guillermo i Javier Fesser i Luis Manso, en col·laboració amb Acció contra la Fam, que estrena aquest divendres (19.30 h) Movistar+.

L’audiovisual narra la història de l’Aminodin, el millor recollidor d’escombraries de l’abocador de Papandayan, a les Filipines. S’hi mostra la realitat després de la desnutrició crònica, aquell ‘fam invisible’ que afecta el desenvolupament físic i cognitiu de 149 milions de nens al món.

Des que el seu cosí Aliman va deixar de somriure per les bombes amb què el Daesh prendre Marawi, l’Aminodin es promet fer el possible perquè el seu cosí, que ara viu en un camp de refugiats, torni a ser feliç. I és que, com diu el seu pare, les persones felices viuen més.

El somriure de l’Aminodin

«Vam voler l’Aminodin com a protagonista, perquè tenia un somriure que volíem a la pantalla: cada vegada que somriu ens fa somriure», recorda Fesser. «Aquests nens, per molt dura que sigui la seva situació, no perden la capacitat de somriure, emmotllar-se i jugar», apunta Manso.

Tot i que es tracta d’un curt de ficció, el que retraten és real. «Vam fer ‘El monstruo invisible’ des del punt de vista d’escoltar, no d’explicar», diu Guillermo Fesser. «La fórmula que vam trobar i que va funcionar és observar. A partir d’aquí, ens vam inventar un fil conductor, que va afegir a la pel·lícula aquest element de ficció», coincideixen Manso i Fesser.

El rodatge a les Filipines

L’equip liderat pels germans Guillermo i Javier Fesser i Luis Manso va gravar el curt en poc més de dues setmanes, després d’haver visitat Marawi i la zona de l’abocador, a l’illa de Mindanao, per familiaritzar-se amb els locals.

Directors i productor van haver de fer una tasca molt important d’explicar-ho tot i fer que els locals s’hi acostumessin, sobretot els nens. «Quan van entendre que no anàvem allà per mostrar al món com n’eren, de miserables, sinó per demostrar que la felicitat es produeix on menys te l’esperes, vam començar a gravar», diu el periodista, que es va donar a conèixer pel programa ‘Gomaespuma’.

«És impressionant la seva capacitat d’adaptació i generositat a l’hora d’adaptar-se a les bogeries del rodatge. La seva capacitat de transmetre és increïble. Tot va ser senzill tenint en compte les dificultats del lloc», afegeix Manso, productor de les pel·lícules de Fesser.

I és que la zona de Marawi va tenir un focus de Daesh, que la va fer seva el 2017, i actualment és una ciutat fantasma en ruïnes. «Hi ha 200.000 persones en camps de refugiats. L’abocador és fora dels límits de la ciutat bombardejada i la seva gent sobreviu com pot», explica Fesser.

L’abocador de Papandayan

Milers de nens treballen a l’abocador recollint escombraries per menjar i per intentar vendre qualsevol cosa que trobin. I és que «per a ells és com Amazon: d’allà en treuen el menjar, la roba i el que utilitzen per fer casa seva», diu. Els nens, pacients, esperen que arribi el camió que cada dia aboca milers de quilos d’escombraries a l’abocador.

El que van mostrar de l’abocador és la realitat, en què van intentar intervenir tan poc com van poder. «A tot estirar, quan venien els camions els entreteníem deu minuts fins que arribàvem tot l’equip», explica Manso, que admet que, tot i que no fossin actors professionals, van repetir menys preses que quan treballen amb professionals: «Realment va ser espectacular com de bé ho van fer i la seva generositat, posant sempre el màxim per part seva».

Accedir a l’abocador amb tot l’equip de rodatge no va ser fàcil. Des que va arribar el Daesh, hi ha un toc de queda a les 18.00 hores. «Des del nostre hotel fins a l’abocador havíem de passar sis controls policials», explica Fesser.

L’educació com a salvavides

¿Com es pot ajudar aquests nens? «Han d’ajudar-los les autoritats del seu país eliminant la corrupció, fent que hi hagi justícia i que tinguin accés a l’educació, que és la manera de sortir de la pobresa», assegura.

I és que hi ha poca educació i molta desinformació a Marawi. En un moment del curt, el germà petit de l’Aminodin plora perquè està famolenc, però la seva mare no li vol donar el pit. «En un país com les Filipines, amb tanta incultura, les multinacionals s’estan aprofitant per vendre llet maternitzada. Hi ha un estigma amb la llet materna», explica Fesser.

Està tot relacionat amb una falta d’autoestima, aclareix Fesser: «No tenir autoestima fa que et faci vergonya donar llet materna al teu fill perquè els altres pensaran que ets pobre i t’assenyalaran per no poder permetre’t la llet maternitzada».

Una anècdota en especial va emocionar Fesser: «La germana de l’Aminodin havia de gravar en una escola, tot i que no havia anat mai a una. Es va quedar en xoc al veure’s amb uniforme i amb un llibre a la mà. Mesos després vam saber que va demanar als seus pares que la portessin a l’escola. Al final, hi van accedir. Només per això, la pel·lícula ha valgut la pena».

El documental també té tocs d’humor, que fan més fàcil que l’audiència empatitzi amb els protagonistes. «Si hi poses nens que corren, salten i que cauen en gràcia trenques l’estereotip del que és passar gana, i aquesta és la millor manera de començar el debat de què és la fam i com podem combatre-la», assegura.

Estels contra monstres

Notícies relacionades

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Amb aquesta pandèmia ha sorgit una idea: com l’Aminodin i l’Aliman, molts nens disfruten amb un simple estel. ‘Estels contra monstres’ és una iniciativa que proposa als nens confinats que facin un estel a casa seva i que pugin una foto a Instagram amb l’etiqueta #cometascontramonstruos. Totes aquestes imatges es guardaran i s’enviaran als nens d’aquesta zona de les Filipines.

«Vull pensar en una metàfora: quan al curt aixequen els estels fins al cel estan fent com a classe, quan aixequem la mà. Estan dient: ‘¡Escolta, existim, mireu amunt, que som aquí!’ Que els nens d’Espanya aixequin els estels és com dir-los: ‘Tranquils, que us hem escoltat i som aquí per a vosaltres’», conclou Fesse.