Sílvia Tortosa: «Tota la meva vida he fet uns drames espantosos»

Després d'encarnar Tita Cervera en un telefilm de Tele 5 (2011), Sílvia Tortosa (Barcelona, 1947) ha tornat a la petita pantalla amb el serial Ciega a citas (Cuatro, 16.00 hores).

-¿Com ha anat el retorn a la tele?

 

-Diví. Trobar personatges com Amparo és difícil perquè no n'hi ha gaires. A partir de certa edat, hi ha pocs papers interessants per a dones i aquest és un regal molt bonic. El vaig llegir quan me'l van enviar i vaig veure-hi moltes possibilitats. A més, la sèrie m'agrada en general.

-Sembla dolguda amb la indústria per no donar oportunitats a les dones de la seva edat…

-En el cine internacional veiem de protagonistes actors molt grans, com Harrison Ford, Sean Connery i Robert De Niro, envoltats sempre, això sí, de noies joveníssimes i guapíssimes. Però no veig el contrari. ¿Què passa? ¿Que a les dones a partir dels 40 anys no ens passa res digne de ser explicat? Això no només m'ho pregunto jo, sinó totes les dones de més de 45 anys. Potser anirien més al cine si els oferissin alternatives de personatges amb qui identificar-se. Quan ho comento als guionistes s'escaquegen perquè són homes. Els protagonistes en el cine solen ser majoritàriament masculins i les dones són sempre jovenetes. En teatre es dóna més oportunitat a les dones grans. I a la televisió passa menys, perquè com que les sèries són molt variades, hi ha d'haver personatges de totes les edats. Però el cine és molt dur amb les dones.

-¿Està tan difícil treballar a la tele com en la resta de professions?

 

-Està molt difícil tot el país. Diguin el que diguin, la cosa no és clara. Possiblement, el món de l'espectacle ha sigut un dels més perjudicats per la crisi perquè no és el menjar de cada dia. Si la gent retalla despeses, sempre retallarà més en aquest terreny que no en la factura de la llum. Després hi ha la pujada de l'IVA, que ens ha planxat els productors. L'IVA s'ha carregat moltíssimes empreses del cine, del teatre i de la tele.

 

-¿Va passar càsting per fer Ciega a citas?

 

-No. No recordo haver fet càstings mai. Crec que ja em tenen molt vista per fer-me'ls, encara que no en totes les facetes que m'havien de veure. M'haurien de veure fer coses així, fins i tot més divertides que aquesta sèrie. Tota la meva vida he fet uns drames espantosos i no sé per què. Des d'aquells Estudios 1 amb obres d'escriptors russos… Sempre em toquen personatges complicadíssims i dramatiquíssims. I això m'agrada perquè és divertit.

-¿Li ve més de gust la comèdia?

 

-Sí. M'agrada canviar i disfressar-me per estar irreconeixible. Fer de vella si sóc jove i de jove si sóc vella. I d'home. Per això a Aplauso m'ho passava tan bé quan feia d'Edith Piaf, Elvis Presley o Charles Chaplin. Per a mi aquestes coses eren mitja vida i m'agradaria poder desenvolupar-les més dintre de la meva professió.

-¿Es veuria en una sèrie com Aída?

 

-No m'hagués important entrar-hi, sempre que el meu personatge no estigués obligat a parlar d'una forma determinada ni a abusar d'un llenguatge vulgar. Una de les coses que més m'agrada de Ciega a citas és que té un llenguatge modern i actual però que no ofèn a ningú. Es diuen paraules fortes, com és normal, però no hi ha aquella mena de constant piconadora de paraules que a molta gent li desagrada.

-Així, ¿seguia abans Ciega a citas?

 

-No. Jo estic gravant tots els dies el meu canal En casa contigo, a YouTube, i a les quatre de la tarda no puc veure la tele. Algun capítol que he gravat tampoc l'he pogut veure a la nit, perquè estic tan cansada que caic fregida. Però les poques coses que he pogut veure m'agraden. És una sèrie juvenil molt divertida que pot agradar a molts públics i que té molta classe. Em refereixo que no hi ha un abús del llenguatge obscè, sinó que s'utilitza un llenguatge molt col·loquial del carrer que no pot ofendre a ningú. I crec que els personatges estan molt ben dibuixats, que és molt important.

-¿I com és la seva Amparo?

-És la mare de Carlos (Octavi Pujades). Tots dos són catalans, com l'Octavi i jo en la realitat. Deixem anar catalanades, com «mare, però què hi fas aquí!» i «Ui, pobret el meu fill». Són detalls graciosos que a més donen una gran autenticitat. Amparo és una dona desinhibida, lliure, alliberada a tots els efectes físicament i sentimentalment, que disfruta de la vida. És jovial i positiva perquè tot ho veu sota un prisma optimista.

 

-¿Vostè s'assembla al seu personatge?

Notícies relacionades

¿Porc o gallina?

RTVE s’afegeix a l’Orgull

 

-Sí, en molts aspectes, encara que no tan desinhibida en el pla sexual perquè vaig néixer el 1947 i en aquella època no et donaven gaire oportunitat de ser-ho: estàvem sota el règim de l'Església Catòlica.