¿Porc o gallina?

Totes vam riure. El comentari li va sortir espontàniament mentre fullejava la carta, indecisa entre la tempura amb ou ferrat –on la gallina hi havia posat els ous– i les costelles al forn –on el porc, literalment, hi havia deixat la pell. La metàfora ens va fer gràcia, però va quedar ressonant com fan les idees que, sota la lleugeresa, amaguen un nus de veritat.

És la diferència entre participar i apostar-s’ho tot. Entre contribuir i comprometre’s. Entre estar-hi i ser-hi del tot. Aquesta distinció obre una pregunta més fonda, incòmoda, existencial: fins on estem disposats a arribar per allò que afirmem que ens importa? Vivim en un temps que confon ocupació amb compromís, presència amb disponibilitat i opinió amb acció. Però comprometre’s no vol dir fer més. Implica una disponibilitat interior, una entrega que no es pot simular. Demana sostenir el pes del vincle, renunciar a certs conforts, actuar amb coherència. I això –ja sigui en una relació, en un projecte vital o en una causa col·lectiva– no és mai fàcil.

El porc, en aquesta metàfora tan crua com eficaç, no és només generós: és tràgic. I potser per això preferim sovint ser gallines. Aportem, sí, però amb condicions. Ens agrada participar, però ens espanta perdre alguna cosa per sempre.

El resultat és un paisatge ple de gallines: un corral d’idees lleugeres, de compromisos provisionals, d’entregues reversibles. Un món on el sacrifici és sospitós, i la fidelitat a un propòsit profund sembla una extravagància romàntica.

Notícies relacionades

Doncs no va ser en directe

"Si no hi ha sardina, la foca no treballa"

La meva amiga –que malgrat els seus intents continua sent una d’aquestes ànimes que s’hi deixen la pell– repeteix el mantra: cal reservar el sacrifici per a allò que realment ho val. Discernir quan cal protegir-se i quan cal oferir-se. I fer-ho no per una devoció cega, sinó per lleialtat a un sentit que ens transcendeix. Perquè hi ha vincles, causes i veritats que no es poden servir a mitges. Només allò que ens ho demana tot ens transforma de debò.

Vam acabar demanant un remenat d’espàrrecs amb pernil. I no sé si va ser el vi, la conversa o el pernil, però vaig pensar en el porc i la gallina. I en com, al final, cada vegada que estimem, decidim què volem ser.