¿Com gestionar el mòbil dels fills a casa? Idees per reconduir el conflicte

Rosa Martín, mare d’una alumna de 12 anys que aquest any s’estrena a l’institut, afirma que el «sentit comú» li dicta retardar el màxim possible el primer mòbil. «No el necessita», insisteix. Per sort, les millors amigues de la seva filla tampoc el tenen, cosa que li ha facilitat les coses. La Rosa, no obstant, no comprèn que l’institut –ubicat a Madrid– veti els mòbils personals i, no obstant, hi hagi docents que n’incentivin l’ús. «El professor d’educació física els va preguntar el primer dia quants tenien ‘smartphone’. Tots, menys uns vuit, van aixecar la mà. Ell utilitza una aplicació per registrar l’activitat física dels xavals. No entenc que la direcció del centre prohibeixi els telèfons i, d’altra banda, hi hagi mestres que els reclamin per a un ús que, a més, no crec que sigui el més adequat. ¿De veritat cal tenir una aplicació per saber el nombre d’abdominals que fas?», es lamenta la Rosa, que demana més col·laboració entre les famílies i l’institut.

Raquel March, que també és mare d’una nena que aquest any ha començat 1r d’ESO a Catalunya, reconeix que el «mandat familiar no escrit» que tots els nens comencin la secundària amb un mòbil de la seva propietat «s’està esquerdant». La seva filla no el té, igual com una generosa quantitat de companys de la seva classe. La situació està sent radicalment diferent de la que va viure amb el seu fill gran, que ara té 17 anys. «Quan va entrar a l’institut, era l’únic xaval sense mòbil. Jo em negava a donar-l’hi, però era insostenible. Vaig perdre la batalla i al cap de tres mesos l’hi vaig comprar. Ho vaig intentar gestionar i vaig fracassar. Em vaig trobar molt sola. Tota la societat, des dels governs fins a les institucions, obren la porta a la tecnologia i deixen les famílies bastant tirades. Tot l’entorn és rabiosament favorable a la tecnologia i, durant tot aquest temps, és indubtable que el mòbil s’ha convertit en el principal conflicte a casa». Ara, anys després, la Raquel està provant una fórmula nova que no suposi l’aïllament de la nena ni tampoc que disposi d’un ‘smartphone’ propi. Així, per exemple, la nena pot utilitzar el seu mòbil –o l’ordinador de casa– per tenir xats amb la seva colla i utilitzar algunes aplicacions, sempre sota la seva supervisió.

Lidón Gasull, directora d’Affac (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya), remarca que tots els pares i les mares intenten fer el millor per als seus fills i filles, inclòs tot el que té a veure amb la tecnologia. «Fem el que podem. Moltes vegades ens critiquen, però és que o no sabem o no podem fer-ho millor», explica Gasull, que demana a les administracions polítiques públiques dirigides a la família en l’àmbit de la digitalització. La responsable d’Affac també reclama que les autoritats, amb la UE al capdavant, posin límits a les grans tecnològiques.

Diego Hidalgo, autor del revelador assaig ‘Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnologia’, recomana als pares retardar «al màxim» el primer mòbil dels fills. El divulgador convida les famílies a marcar límits clars, en funció de l’edat dels fills. Una d’aquestes línies vermelles és la de no permetre que utilitzin sols al seu dormitori el dispositiu, així com limitar les franges de temps de connexió digital. També és important el tipus d’activitat. «No és el mateix jugar a un videojoc violent o estar veient vídeos un rere l’altre que utilitzar un programa creatiu en un ordinador per compondre música, o jugar als escacs amb un amic de manera ‘online’», explica.

Roger Ballescà, psicòleg especialitzat en salut mental infantil i juvenil, demana a les famílies que no esperin que arribi l’adolescència per començar a posar límits a la tecnologia. S’ha de parlar, tractar i gestionar el tema a casa des de la infància. Mentrestant, Aitor Uriondo, director de la ‘ikastola’ Axular Lizeoa (Sant Sebastià), recomana als pares predicar amb l’exemple i fer un bon ús de les pantalles. Especialment, quan estan amb els seus fills i filles. El responsable de la ‘ikastola’ considera primordial que el treball es faci en equip: famílies, escoles, xavals i tota la societat. Al seu centre, per exemple, treballen colze a colze amb una tecnopedagoga, que orienta pares, mares, estudiants i docents en xerrades i tallers al llarg de tot el curs. I passa el mateix que amb el ‘bullying’: «quan es detecta un problema, no s’amaga. Se soluciona».