¿Com saber si el meu fill és un addicte a la pantalla del mòbil?

L’addicció no succeeix d’un dia per l’altre. Els pares i les mares han d’actuar i demanar ajuda davant els primers signes d’enganxament. David Ruipérez, periodista i autor de ‘Mi vida por un like’ (Arcopress), assaig sobre l’impacte de les xarxes socials en nens i adolescents, els enumera: baixa el rendiment escolar, escassegen les hores de descans i son, augmenta la irritabilitat i es deixen de banda altres aspectes de la vida social, com l’esport, el cine o quedar físicament amb la seva colla. Un altre símptoma claríssim d’addicció és l’enuig descomunal que té el xaval o xavala quan el pare o la mare li treuen el dispositiu digital. «Fins i tot pot arribar a exercir violència», alerta Ruipérez. En aquest cas, ha arribat l’hora de buscar ajuda professional.

Videojocs en xarxa, missatgeria instantània, correus electrònics, cercadors, xarxes socials... I tot això a qualsevol hora del dia o la nit. La dependència digital és una addició, similar a la de l’alcohol o altres drogues. La diferència –explica Diego Hidalgo, empresari, divulgador i autor d’‘Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología’ (Catarata)– és que l’addicció a les pantalles està molt més estesa i és menys visible. I el pitjor de tot: està molt més acceptada socialment. «A mi se’m considera un rar, un marginal, per no tenir un telèfon intel·ligent ni utilitzar WhatsApp», explica. «Quan fas lliscar el teu dit per la pantalla tens un xut de dopamina que et fa sensació de plaer instantani. No és a llarg termini, així que el teu cervell et demana més», afegeix Hidalgo.

Ana T., executiva bancària de 45 anys, té un fill de 14 que adora jugar amb molts amics i desconeguts al Fortnite. Assegura que l’únic arma perquè no es converteixi en una addicció és posar límits. «Si no li marquem un horari, ell podria estar jugant infinitament. Literalment parlant. No li fan mal els ulls ni el cap. Ell em diu que és una activitat molt social, que és el mateix que quedar amb els seus amics al parc. També al·lega sempre que els videojocs són bons perquè estimulen el cervell, que és la típica xorrada que veu a TikTok».

Bill i Melinda Gates limitaven el temps d’accés a les pantalles dels seus fills, no els van comprar un mòbil fins als 14 anys i van prohibir els telèfons a la taula a l’hora de menjar. Steve Jobs també va ser especialment dràstic a l’impedir que els seus fills utilitzessin la seva creació, l’iPad. Alex Constantinople, president d’una agència de comunicació que treballa per a Amazon i Facebook, va prohibir utilitzar qualsevol dispositiu tecnològic al seu fill de 5 anys. Al que en tenia 10 li permetia utilitzar-los mitja hora al dia. Molts executius de Silicon Valley envien als seus fills a escoles privades on la tecnologia no té gran cabuda, com les escoles Waldorf. Són centres elitistes que, no obstant, desencadenen les crítiques entre els experts en sectes perquè s’imparteix un ensenyament basat en l’antroposofia i en les revelacions que va tenir Rudolf Steiner.

Gabriela Paoli, psicòloga i autora de ‘Salud digital: claves para un uso saludable de la tecnología’, afegeix que el millor control dels pares és la companyia de pares i mares. «És important estar al costat dels fills a l’hora d’elegir el videojoc que volen, comprar-lo i descarregar-lo». També és necessari, afegeix, explicar que són altament addictius. «Cal deixar-los clar que no es tracta d’un joc i res més sinó que estan dissenyats per atrapar-nos».

«No et fiïs de la tecnologia destinada a nens, com Youtube Kids, Instagram o Snapchat, perquè generen tots els hàbits que poden resultar addictius i nocius». La frase és de Roger McNamee, un dels primers inversors a Facebook que després es va convertir en un dels seus crítics més ferotges i va escriure ‘Zucked. Waking up to the Facebook Catastrophe’. Fins i tot el guru de l’enganxament digital Nir Eyal demana apartar la infància d’aquest tipus de dispositius. Diego Hidalgo posa l’exemple d’Eyal i McNamee per demostrar que la tecnologia, tot i que estigui disfressada d’educativa, també és perillosa. «Mai deixis el teu fill veient Youtube Kids sense la teva supervisió. És perillós», alerta. Moltes veus asseguren que estem en el segle XXI i que ja que la tecnologia forma part de les nostres vides els nens no poden estar-ne allunyats. «Abans jugaven amb plastilina o estaven amb els seus amics parlant una hora per telèfon i ara juguen amb l’iPad i parlen digitalment. En realitat no hi ha diferència», argumenten. Sí que n’hi ha. I gegant. «Ni la plastilina ni el telèfon fix van ser fabricats per 150 enginyers de Sillicon Valley per enganxar el teu fill amb dispositius i plataformes que tenen darrere uns interessos econòmics brutals».

Pares i mares que viuen –literalment– enganxats al mòbil no són precisament un bon exemple per als seus fills. Però moltes vegades no els queda cap altre remei ja que la jornada laboral s’estén al llarg de tot el dia i la pandèmia ha normalitzat un teletreball sense cap tipus d’horaris. «El repte pendent a Espanya és que les empreses aprovin plans de desconnexió digital, un sistema que permetria als empleats no utilitzar dispositius de treball una vegada que acaba la seva jornada», adverteix Ruipérez.

«Quan una persona decideix de manera voluntària utilitzar la tecnologia, quan és capaç de limitar-ne l’ús i continuar sent propietària d’ella mateixa, la tecnologia és el que se suposa que ha de ser: una eina meravellosa al seu servei», conclou l’autor d’‘Anestesiados’. Segons Hidalgo, la perversió en l’ús de la tecnologia és una desafiament planetari tan descomunal com el canvi climàtic. «La humanitat del segle XXI serà tecnocrítica o no serà», conclou. I acaba amb diversos exemples: ¿Fabricarem robots intel·ligents perquè gestionin éssers poc productius i autònoms com avis i nens? ¿Volem preguntar a Siri qui votarem? ¿Hem de buscar a Google quins plans podem fer amb els nostres fills el cap de setmana?