I Lamine va ser Messi

Al Barça li fa mandra jugar a futbol. No és una omissió del deure, ja que segueixen allà mirant de conjugar el verb maleït, però sí una renúncia a la felicitat a causa del cost que suposa arribar-hi. Flick va instaurar una frase innegociable: per somriure cal pressionar. El Barça va complir i va tocar el cel, i potser va creure que la felicitat ja li pertanyia i no feia falta continuar molestant-la per poder dir que era seva. En 20 minuts inicials el Bruges havia anotat dos gols senzills que contradeien el seu passat recent. El Barça tirava el fora de joc per inèrcia com un es fa el cafè a primera hora, gairebé sense prestar atenció, una defensa burocràtica que exposa un passotisme sorprenent dels que fins fa res mataven per cada centímetre per conquerir. Els gols encaixats, fins a tres que van poder ser quatre o cinc, defineixen un estat d’absència en el qual l’equip sembla viure.

Ara arribarà el moment de buscar culpables. Per a uns seran uns jugadors, per a d’altres els conceptes. La línia. La pressió. Cada un tindrà paperetes per guanyar aquesta batalla. Flick sembla entossudit a mantenir un edifici que s’enfonsa a la mínima bufada. El Bruges, que posseeix velocitat i fe, va entendre amb molta facilitat que podria marcar sempre, a cada acció, perquè el Barça acudeix a les seves accions sense creure ni entendre per què és allà, per què fa el que fa, i això té un impacte terrible en cada fase. Des de la pressió, que és només una promesa, fins a una línia que no fa sinó suportar atacs per cada flanc, sense poder contenir-ne cap. Enmig un centre del camp que no domina, que no ofega, sinó que sobreviu enmig d’un caos que està cridat a derrotar el Barça en algun moment.

El futbol revesteix complexitat perquè així sembla més interessant, més cridaner. La realitat sempre contradiu els gurus i, com més simple, més bonic i real és aquest joc. Per això donar-la al bo, és a dir, a Lamine Yamal, serà sempre millor que qualsevol de les altres opcions, perquè malgrat les dades, la intel·ligència artificial i els patrons memoritzats, el joc continua responent al tribal, una cosa tan bàsica com impossible de parar: la pilota al 10. Lamine es va tornar a assemblar a Yamal en un primer temps que, lluny d’evitar el contacte, va buscar agredir sempre el rival des de la passada i el regat. El Barça queia així en una petita trampa, creient que, amb aquest Lamine, l’encanteri es compliria i les altres coses s’assemblarien a la temporada passada. Però no va ser així.

Notícies relacionades

Disciplina amenaça de tancar l’estadi de l’Espanyol després dels incidents del derbi contra el Girona

Tardozzi: «Márquez voldrà continuar guanyant amb 40 o 45 anys»

Lamine va ser més Messi que mai. D’una manera precoç i injusta, però entenent-ho per la cruesa del context. Rebia cada vegada més lluny, cada vegada pitjor, i el culer esperava que aquestes recepcions donessin gols, una cosa que només Leo ha sostingut de manera continuada en la història del FC Barcelona. I gairebé va obrar el miracle, generant el primer, marcant el segon a l’estil Neymar Jr, el seu ídol, i forçant el tercer, que van poder ser més. Quan es diu allò que Yamal s’assembla a Messi s’hauria de fugir d’aquesta dependència atroç i aquest buit que hi va haver al seu voltant, com si el talent matés i tots volguessin allunyar-se del 10.

Messi va acabar ofegat en un Barça que li allunyava socis i la tasca del Barça és mirar de trobar jugadors que estiguin sempre a la seva altura perquè Lamine ho pugui ser sempre, sense la necessitat d’haver de forçar-se. Si el Barça aspira a guanyar, haurà de comptar amb aquest Yamal però, sobretot, amb una altra versió de si mateix si no vol tornar al lloc del qual Flick el va ajudar a fugir.