Un Barça imperfecte com abans, però més vulnerable

En el minut 31 i 35 segons, l’àrbitre va xiular la primera falta. La va cometre Raphael Onyedika per interrompre un avançament de Lamine Yamal. Fins al descans hi va haver només dues faltes més. Totes dues van ser blaugranes: d’Eric i d’Araujo. El primer, a la línia de banda; el segon, a la meitat de camp belga. Un disbarat que va durar tota la nit, amb altres variants, fins al final amb un driblatge agosarat de Szczesny que hauria pogut condemnar l’equip. El 3-3 va vorejar l’absurditat.

«Quan vas a remolc, marques un gol i als cinc minuts et tornen a marcar, és fotut», es lamentava Eric Garcia, que semblava més enfadat pel resultat que pel cop rebut que li va trencar el nas. Eric va admetre que es va veure desbordat en la defensa. «Amb dues passades se’t fiquen a l’àrea», va dir, i va denunciar «les pèrdues en zones difícils». «És feina de tots», va concloure Eric.

Tres pals

Entre ells, de Frenkie de Jong, que creia que el Barça va merèixer guanyar –hi va haver 23 rematades, tres de les quals van anar a parar al pal– i que ha de fer «moltes coses millor». La comparació amb el record del tricampió és feridora en aquests moments. «Tampoc tenim el millor equip d’Europa. L’any passat vam encaixar massa gols i no vam guanyar la Champions», va recordar d’un Barça que era imperfecte i ara, a més, és molt vulnerable.

El Barça sembla trasbalsat, desorientat, perquè de sobte ha oblidat el que havia après. Sabia exercir una pressió formidable, digna d’admiració; era abassegador amb l’avançament de la seva línia defensiva, que acabava per trasbalsar el rival. Era constant en la intensitat futbolística, amb pilota i sense. Al Barça, al final, el salvava el VAR, i ara tots els gols del rival pugen al marcador.

Dos en va encaixar en 17 minuts, una promptitud que no es repetia des del 2005, quan el Chelsea li’n va fer dos en aquest temps, tres en 19 minuts, al Barça de Rijkaard i Ronaldinho, que després va mantenir viva l’esperança amb dos gols. El Chelsea era campió d’Europa i no era aquest Bruges. Tampoc Fermín és Ronaldinho.

L’impacte de Lamine

Notícies relacionades

El Barça es perd

Lamine salva la cara al Barça

Potser ho és Lamine Yamal. L’impacte de l’adolescent de Rocafonda ha adquirit una dimensió semblant. Més enllà del carisma popular que posseeix entre la massa futbolística com era el cas del brasiler, l’extrem prodiga la seva capacitat decisiva a la gespa. Lamine Yamal es va engrandir davant Joaquin Seys, un lateral permissiu que va turmentar amb els seus regateigs. Va ser la llum que va il·luminar el camí cap a la victòria, però l’ofuscació dels altres va mantenir el Barça en la penombra.

De les dues faltes en 45 minuts es va passar a les dues faltes en 3 minuts en la represa, amb targeta per a Kounde, la representació de l’atordiment general.