«El suïcidi és una reacció definitiva a problemes que generalment tenen solució»

Els últims anys han sigut una mica complicats per a l’esperança.

La pandèmia va tenir els seus efectes, molt concrets, durant el 2020 i el 2021. Incerteses, por de la mort, soledat. Agudització de malalties mentals, depressions, conflictes familiars. Això ho veiem en la postpandèmia. Durant el confinament hi va haver molta consulta, més trucades, però no tanta ideació suïcida ni situacions extremes que requerissin actuacions urgents. A mitjans del 2021, la situació va canviar.

¿En quin sentit?

Emergeix el malestar, previ però aguditzat per l’experiència de la pandèmia. Més problemes de malaltia mental, de depressió. Conflictes familiars latents han emergit i la ideació suïcida, el pensament recurrent de la persona relacionada amb les escasses expectatives d’un futur millor, ha augmentat.

Un plantejament en què morir es presenta com un descans.

Hi ha una màxima: ningú vol morir, el que la gent no vol és patir. Totes les eines preventives amb què puguem aconseguir que la gent vegi llum on veu foscor són una inversió claríssima.

¿El confinament va tenir parts negatives, però també va portar certa tranquil·litat?: tothom a casa, menys risc que passessin coses.

Moltes famílies van trobar una oportunitat en el confinament: per al diàleg, la conversa amb els nens, compartir. Però això té a veure molt amb la classe social.

En com és la vivenda on et vas confinar.

Cal estudiar com les desigualtats tenen pes en les situacions de crisi. Com les de parella. Si estàs obligat a estar 24 hores en un lloc on els nens no tenen espai de joc i la situació prèvia no és bona, tot empitjora.

¿Salut emocional i salut mental és el mateix?

Ens agrada més parlar de salut emocional perquè no som un servei mèdic, sinó d’acompanyament. D’ajudar a veure la llum en la foscor. Nosaltres sempre que detectem algú amb problemes de salut emocional importants el derivem a sistemes de salut. I en cas de suïcidi imminent, truquem al 061 o al 112.

¿Quanta gent atenen?

Posem a disposició de les persones que ens truquen entre 27.000 i 30.000 hores anuals.

¿En aquesta seu?

Tot és ‘online’ des de la pandèmia. El que va ser una solució d’emergència per poder continuar atenent va portar un canvi.

¿És efectiu amb una pantalla pel mig?

És efectiu. Cal treballar amb un model mixt: el voluntari, ben format, pot atendre amb una visió d’igual a l’altre, però al darrere hi ha tot un equip de professionals, psiquiatres i psicòlegs, que pot reforçar la tasca del voluntari. Sempre treballem amb parelles: un voluntari que atén i un de suport per si cal activar recursos d’emergència. I al darrere, un psicòleg. El voluntari té una formació expressa i la supervisió d’un professional que en casos extrems hi pot intervenir directament. Per exemple en el xat que hem posat en marxa amb l’ajuntament.

¿Quants voluntaris tenen?

400. Esperem acabar l’any amb 600. Treballen des de casa. Per telèfon, que ara és ordinador: treballem amb plataformes digitals. És un sistema integrat. Amb una empresa fem els temes de veu i amb una altra, WhatsApp.

¿I terapeutes?

12.

¿Quantes hores dedica un voluntari a aquest tema?

Recomanem 10 hores al mes en dues tandes de cinc. Després hi ha supervisió, anàlisi en grup i la formació, que és de 70 hores. Una formació inicial de 15 a 20 hores que habilita per poder escoltar. I després van adquirint experiència fins a arribar a les 70 hores.

¿Rebutgen gent?

Molta. Més del 50%.

¿Què cal tenir per ser voluntari?

Equilibri emocional. Passar un bon moment. Si t’estàs separant de la parella, et direm que no. Però pots venir més endavant. Els voluntaris que fa molts anys que hi són han de ser més supervisats, perquè t’acostumes a les coses, adquireixes vicis. De vegades perdem voluntaris perquè això comporta molt temps i necessiten descansar. Anem a una mitjana de 10 casos per persona i torn.

¿Una mala resposta podria perjudicar el que truca?

És clar. No es tracta només de tenir coneixements teòrics, un voluntari ha de tenir també una actitud, un sentit comú que li indiqui el que té i, si no sap què fer, ha de demanar ajuda.

Abans de la pandèmia també tenia problemes la gent. ¿Ja és clar que cal parlar del suïcidi, després de tants anys d’evitar-ho, per exemple en els mitjans?

Sí, és clar. En cal parlar. Abans el que se suïcidava tenia una sanció pública. No parlem d’eutanàsia, sinó del que no veu alternativa a acabar amb la seva vida perquè pateix. Però anem a aquesta situació de dolor. Cal poder-ne parlar. Cada vegada que diuen que un metro s’espatlla hi ha una persona al darrere que s’hi ha llançat.

¿Quina edat té el suïcida?

El grup més nombrós de persones instal·lades en el pensament suïcida és entre 34 i 54 anys, el món més adult. El percentatge d’homes és més elevat. Les dones demanen més ajuda. És més difícil fer prevenció amb els homes.

¿I quines raons són les més habituals?

La situació economicolaboral i les relacions familiars. El segon grup més majoritari és el jove, de 16 a 30 anys. La persona jove que pensa en la mort en té una representació no definitiva, a diferència dels adults. Hi ha molt patiment en aquests joves, però en situacions sovint puntuals. ‘Bullying’ a l’escola: una situació que comença i acaba, però la persona només sap veure la situació actual, hi ha una fixació en el patiment. També en casos de relacions de parella.

¿Què hi ha dels familiars i amics dels que se suïciden?

Se’ls anomena supervivents. Per a algú a qui se li suïcida un fill, un germà, el drama és brutal. És demolidor per a les famílies. Generalment no es coneix el motiu del suïcidi. Són nois que se n’han anat de casa al matí tan tranquils després de prendre un suc de taronja i al cap d’una estona s’han llançat per la finestra o al metro.

I la gent es pregunta què hi haurien pogut fer.

Sí, com és que no ho vaig detectar, no vaig entendre els senyals. Tret que hi hagi una situació molt definida, però no és el majoritari.

Ha variat, llavors, la visió del suïcidi.

Sí, és clar, ara és vist com un problema que no és individual sinó social, relacionat amb un malestar previ que es pot generar a casa o a fora. Abans es veia com una fugida, era gairebé vergonyant. Ara ja no, com ja no passa amb la violència de gènere.

Però també es veia valentia en el gest.

La visió era que s’havia de ser covard i valent. Ara el missatge és que no s’ha de pensar en solucions radicals als problemes que acabaran, temporals. Comença a pensar en la vida.

¿És diferent la situació actual amb les dels anys 70 o 80 del segle XX?

Hi ha una incertesa permanent. Al segle XXI han desaparegut seguretats.

La mateixa feina per a tota la vida.

La incertesa genera malestar. En l’economia, a casa. No hi ha res més important per a una persona que perdre la vivenda. Es desposseeix de tot davant la comunitat i davant de si mateixa, és una cosa terrible que pot conduir a situacions límit, de malaltia. Tenim clar que els problemes socials porten problemes de salut, si no els treballem només hi posem pedaços.

¿Som més dèbils que abans?

Les noves generacions resisteixen pitjor les frustracions. El seu punt de partida és un model de més benestar que el de la generació anterior, que tenia més expectativa de millora. No tenir-ne augmenta la frustració.

Els mitjans han d’informar dels suïcidis.

Han d’informar que existeixen solucions. El missatge ha de ser que el suïcidi és una reacció definitiva a problemes que generalment tenen solució.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

¿Què li diem a un noi que pateix ‘bullying’?

La prevenció és clau. ¿Com es pot fer prevenció amb algú que pateix ‘bullying’ i no ho diu a casa? Amb el xat que obrim amb l’ajuntament: el jove no es comunica per veu, gairebé no fa trucades, però xateja tot el dia. Hi contactarà i potser no respon en una hora. Pot tenir obert el xat tant com sigui necessari. L’important és guanyar temps.